Comunicació alimentària en temps de guerra (1937)

De Pau Vila (Sabadell, 1881-Barcelona, 1980) a La Publicitat (6/25-IV-1937). El geògraf més eminent a la Catalunya dels anys 1930 va publicar articles en temps de guerra que aspiraven a mantenir la moral de la població quan escassejaven aliments com la llet. Son un model de comunicació pública contra la desinformació alimentària. Aquest matí al Campus de Poble Nou de la UPF es fa una Jornada sobre Alimentació i Comunicació organitzada pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat amb la col·laboració de l’Observatori de la Comunicació Científica-UPF.

[...] Ara que ens neguitegem perquè no es pot trobar a Barcelona la llet necessària al consum familiar, i que en arribar a casa hem de sentir els planys femenins per les llargues esperes a les cues i veiem la quantitat insuficient que n’entra [...] cal dir que la generalització del consum de llet com a producte de primera necessitat en l’alimentació familiar és un fenomen del nostre temps. [...] Està documentat que antigament dominava una concepció de l’alimentació làctia que considerava la llet únicament i exclusiva com a pròpia d’un règim medical, curatiu; concepte que durà fins ben avançat el segle XIX i fou corrent per tot Catalunya. Heus aquí unes apreciacions extretes del Bloc Mataroní de 1926, publicació seriosament documentada. Les notes del full diuen així: “La venda de la llet a Mataró en el temps vell era gairebé una cosa enigmàtica; no existia altra venda de llet que la procedent de qualque cabra que posseïa alguns terrassà, per exemple, i venia les sobres de la producció. La llet era un gènere que hom no solia gastar com no fos per prescripció facultativa; el consum d’avui de prendre llet, sobretot els qui es lleven de matí, no es coneixia; els carreters, que per raó de l’ofici havien de matinejar, anaven a can Ramon de l’aiguardent a fer la ‘manyana’, i de seguida cap a la feina... [...] La llet era com si diguéssim una cosa fatídica; ningú en prenia, i la preocupació de la gent era tan gran en aquest punt, que fou creença que el qui prenia llet és que estava tarat del pit, i a les cases on hi havia noies i el metge els en receptava, tota la família procurava que els veïns no s’assabentessin que a la casa entrava semblant aliment; se la feien deixar a la casa d’un parent o amic de molta confiança, i amb molta reserva era portada a casa dels interessats. Ja es comprendrà pel que acabem de contar que l’ús de la llet era una cosa que es feia d’amagat, com si es cometés un gran mancament; per tant, sobraven les botigues de vendre llet. La llet de vaca no era coneguda; sols s’expenia, i encara d’amagat, la de cabra, i la de burra per a determinats casos.” [...] El moviment demogràfic de Barcelona en aquests darrers nou mesos de guerra, per la seva brusquedat, és tan notable com desorientador. Força gent ha sortit de Barcelona, però molta més s’hi ha establert de nou: hi ha els refugiats declarats i els no declarats. Per dades indirectes creiem poder donar com a població actual de Barcelona la xifra aproximada d’1.200.000 habitants, sense comptar-hi la gent asilada i l’hospitalitzada. Altrament, el règim alimentari a què solen estar subjectes malalts, ferits i certs asilats, fa que es tracti d’una població gran consumidora de llet, a la qual per raons medicals i humanitàries hom dona la preferència en aquest consum. Ens és difícil de dir, de moment, quina és la quantitat que els és destinada; podem dir, però, que als establiments d’assistència municipal ha augmentat en un 125 per 100 el consum d’abans. [...]