Els comuns: un 'tigre de paper' a la política cultural municipal

La biblioteca del Centre Cultural Teresa Pàmies.

Si bé l’arribada de BCN en Comú podia semblar un moment constituent en les polítiques i la governança de les institucions culturals, una anàlisi en profunditat posa en evidència una clara continuïtat en els governs socialista, convergent i dels comuns. Expressions com ara “governar amb la ciutadania i no en nom de la ciutadania” o “la revolució democràtica dels moviments veïnals” dels primers discursos d’Ada Colau avui han perdut el sentit. Un repàs a les polítiques municipals mostra que, tot i l’històric protagonisme municipal en els equipaments de ciutat, no hi ha hagut cap canvi important en les formes de governança. També el Consell de Cultura de Barcelona ha tingut un perfil baix a l’hora de promoure la participació. L’anàlisi pressupostària també demostra una clara continuïtat. Aquestes són les conclusions d’un ampli estudi de la Universitat de València finançat pel ministeri de Ciència sobre la política cultural municipal a Espanya amb una especial atenció al cas de Barcelona.

Despesa cultural liquidada per tipus de programa (2014-2020)
En euros

Des de l’arribada de la democràcia l’estratègia urbana de Barcelona s’ha basat en el desenvolupament d’un model que combina la seva imatge de ciutat creativa amb el desenvolupament de les indústries creatives. En aquesta lògica, la política cultural guanyava una centralitat creixent a la vegada que quedava capturada per objectius instrumentals de creixement econòmic. L’aposta pel patrimoni cultural i la inversió en grans equipaments són elements claus en l’estratègia urbana. És el que s’ha anomenat model Barcelona. Després de més de trenta anys, la victòria dels comuns, impulsats pel moviment 15-M, significava un clar rebuig d'aquest model, considerat per molts elitista. Un model que augmentava les desigualtats socials, ofegava la participació ciutadana i prioritzava el turisme i la marca ciutat. 

Evolució de la despesa cultural a Barcelona (1980-2020)
En euros

Però, tot i això, la gestió dels comuns ha estat erràtica des de bon principi. Comença en un clima d’incertesa amb la designació de Berta Sureda com a comissionada de cultura, no com a regidora, i l’intent de promoure processos de participació en grans esdeveniments com ara el festival Grec, que aviat tenen una forta contestació per part del sector professional i la indústria cultural. L’acord amb el PSC a la meitat del mandat i la designació de Collboni com a regidor de cultura marca una nova etapa. Inicialment es nomena com a regidor el socialista Xavier Marcé, que havia estat president de la patronal teatral ADETCA. El seu nomenament provoca un clar rebuig en el món dels comuns i finalment es designa Collboni, tot i que, de facto, serà Marcé qui governa a l’ombra. En aquesta etapa s’impulsa el programa de fàbriques de creació com una baula essencial en el model de ciutat creativa. Tot i que s’havia previst que el Consell de Cultura tindria facultats decisòries, aviat passa a ser merament consultiu. El trencament de l’acord entre comuns i socialistes el 2019 provoca l’arribada de Joan Subirats. Les primeres mesures de Subirats van en la direcció d’unificar les àrees de cultura i educació i d’implicar el Consorci d’Educació en l’acció cultural, en una lògica de proximitat i excel·lència. La majoria d’iniciatives no han prosperat. La distància entre els discursos i la realitat de la gestió són una constant d’aquests anys. En el següent mandat Subirats és elegit com a tinent d’alcalde de Cultura i Educació, però aviat abandona per ocupar el càrrec de ministre d’Universitats. En el seu lloc es designa Jordi Martí, exregidor de Cultura socialista i responsable dels plans estratègics de cultura de 2001 i 2006, un dels artífexs de la visió instrumental de la cultura a la ciutat. Un dels exemples paradigmàtics d'aquesta continuïtat de la lògica gerencial és el cas de Marta Clarí, mà dreta de Martí al Consorci de Biblioteques amb els socialistes i directora de l’Institut de Cultura amb convergents i BComú, tots ells càrrecs de confiança. Un dels projectes emblemàtics de la gestió dels comuns ha estat Barcelona Ciutat de la Literatura de la Unesco, una iniciativa de l’època socialista que culmina en el mandat dels comuns. Un projecte que ha permès internacionalitzar la ciutat però que no ha provocat una renovació de les biblioteques com a equipaments de democràcia cultural. 

L’anàlisi en l’evolució de pressupostos mostra la continuïtat del model Barcelona. La partida més gran correspon als grans equipaments, que augmenta i arriba el 2020 a un rècord de 42 milions d’euros, i on tampoc hi ha hagut cap canvi en les formes de governança. Un dels cavalls de batalla en el projecte dels comuns havien de ser els centres cívics. L’evolució aquí mostra variacions irrisòries d’un u o dos per cent en els darrers vint anys. I tampoc cap replantejament en la seva governança o la participació dels veïns. L’any 2021 l’Ajuntament anunciava un ambiciós Pla de Drets Culturals amb un discurs entusiasta a favor de la participació i la transversalitat de la política cultural, una iniciativa que permet internacionalitzar la ciutat com a pionera en el desenvolupament sostenible. El pla inclou nou mesures de govern i una inversió extraordinària de 69 milions. Una anàlisi minuciosa mostra que la majoria són reassignacions de partides d’altres programes o de projectes en curs. La partida amb més recursos és la compra d'El Molino (6 milions d’euros).

Després de gairebé vuit anys de governs dels comuns, sembla que aquell esperit de revolució democràtica veïnal ha quedat atrapat en les inèrcies institucionals i en la lògica econòmica de la ciutat creativa. La idea que la cultura és l’espai propi per a l’expressió dels moviments socials o per assajar noves possibilitats de participació ha anat quedant aparcada.

stats