La concòrdia dels cementiris
El PP segueix denunciant cada dia, amb molt de crits i gesticulació, el cop contra la democràcia que segons ells representa la llei d'amnistia, i segueix també fent costat a tot jutge prevaricador que decideixi violentar-la o saltar-se-la. Al mateix temps que fa això, també aprova les seves pròpies lleis a les comunitats on governa, tot sol o amb Vox. Dins aquesta activitat legislativa als parlaments autonòmics, sobresurten les lleis educatives contra l'escola pública i la llengua catalana, així com les lleis que la dreta ultranacionalista espanyola anomena “de concòrdia”, i que en realitat són lleis d'obstrucció contra la memòria democràtica. També se'n podria dir, més encertadament, lleis d'encobriment dels crims del franquisme. Se n'han aprovat als parlaments d'Aragó, Castella i Lleó, el País Valencià i les Balears, i han merescut el rebuig frontal dels partits de l'oposició, d'una part important de la societat civil (des de les entitats de memòria històrica fins a la comunitat universitària) i de les Nacions Unides.
Totes aquestes lleis “de concòrdia” es proposen dues coses: deixar sense efectes, als respectius territoris, la legislació autonòmica o estatal sobre memòria històrica, i lliurar una de les patètiques guerres culturals de l'extrema dreta. En efecte, de la mateixa manera que han aconseguit fer-se seva la paraula llibertat, que han embrutit fins a convertir-la en un sinònim de l'individualisme exacerbat i de la ruptura de la cohesió social, ara cerquen resignificar concòrdia i lligar aquesta paraula a la desmemòria històrica i a un silenciament de les víctimes del franquisme que es vol definitiu. Ja ho va fer el mateix franquisme durant la dictadura: ells també es vantaven, en el seu moment, d'haver donat a Espanya “vint-i-cinc anys de pau”. Era, com és sabut, la pau de les fosses comunes, una pau forjada amb odi, tortures i assassinats. Aquesta concòrdia està cuinada amb els mateixos ingredients, refredats (i això ho empitjora) per quatre dècades d'oblit imposat pel relat de la Transició.
Aquestes lleis cerquen tirar la palada de terra definitiva damunt d'uns morts que fan nosa. Totes s'assemblen i a la vegada totes tenen particularitats: la valenciana, per exemple, s'estira cap endarrere (per incloure-hi els anys de la República) i cap endavant (per condemnar el terrorisme etarra): un disbarat equivalent, per seguir el paral·lelisme, a haver de condemnar els morts de la República de Weimar i els de la Baader-Meinhof per poder condemnar els crims del nazisme, posant-ho tot dins un sac.
El gest d'odi del president del Parlament de les Balears, Gabriel Le Senne, esqueixant el retrat d'Aurora Picornell i de les Roges del Molinar, no va ser casual. Això sí, no quedarà sense resposta: Le Senne s'enfronta a una denúncia per delicte d'odi interposada pels familiars de les dones que ell va voler escarnir. (Una nota final per als lectors que ja teniu a punt el comentari del tipus “gaudiu el que heu votat” o “són els governants que heu volgut”: freneu i estalvieu-vos, per una vegada, de fer el ridícul).
