Concretar la indignació sobre la saturació turística
Més enllà de les darreres declaracions de no sé quin responsable polític o de les darreres dades sobre la quantitat de turistes que hem rebut o que rebrem, l’interessant per a qui ens estudiï d’aquí a uns segles serà com el turisme era el leitmotiv de la nostra conversa pública. A la gent gran del meu entorn, quan els ho deman i fan memòria, recorden que això ha estat sempre així. La queixa sobre els efectes adversos del turisme ens acompanya des de fa generacions. Hi estam tan acostumats, que quan en parlam ho feim amb la impotència de qui parla del temps. Per això va ser fascinant que l’any passat es mobilitzessin tantes persones per diverses accions i manifestacions en contra de la saturació turística.
De fet, després de formar govern i en un gir de guió inesperat, el PP va entrar de ple en la conversa sobre el Tema per por del desbordament. El descontentament s’havia intensificat i hi havia risc que fos una mobilització que donàs quatre anys de mala vida al govern de Prohens. Ella i els seus assessors varen jugar a aquesta cosa que Gramsci va anomenar revolució passiva. És a dir, el govern va fer seu part del discurs de la indignació sobre el turisme, fent qualque gest polític, i varen seure a esperar. La desmobilització acabaria arribant.
Els resultats són els que són. Avui dia el Govern és perfectament capaç de celebrar les bones xifres de turistes d’enguany, les bones prospectives de la temporada vinent i continuar anant a fires per promocionar la destinació Illes Balears, alhora que de tant en tant fa anar un gest que intenti transmetre empatia amb el cansament col·lectiu. I el carrer ben tranquil. Tot i no saber si amb l’arribada de l’estiu tornaran les performances i les manifestacions, el que és segur és que la politització d’aquest malestar, com se sol dir, no s’ha fet exitosament. No ha estat capaç de generar, ni prop fer-s’hi, un moviment com el de l’habitatge a Barcelona, o el de la memòria històrica a tot Espanya, per donar-ne dos exemples.
I tot això no és per falta de consens social. De fet, podríem dir que queixar-se de la saturació turística és tan mainstream que quasi tots els partits, excepte Vox, semblen estar-hi d’acord. La gent habitualment fa comentaris agres sobre la saturació, ens vinculen els uns als altres, formen part de la nostra identitat. Són, diria jo, una cara pobra d’allò que ens uneix, tenint també les seves derivades culturals. I això, que en principi podria significar un canvi de l’estat de les coses imminent, sabem que vol dir més aviat el contrari. Encara que resulti contra intuïtiu. En la meva opinió, això es deu al fet que, a part del consens sobre els excessos del turisme, també hi ha dubtes i pors associades a imaginar alternatives realistes a l’actual model. Aquestes pors es materialitzen i surten a la superfície quan els partits polítics, i també els ciutadans, proven d’articular una defensa del model actual: els llocs de feina que es perdrien, etc.
També és trist veure com l’oposició, i especialment el PSIB, quan ja no és al govern intenta capitalitzar tot això en el seu favor. La contradicció és tan evident que no val ni la pena aturar-s’hi. Però serveix de mostra per constatar que la saturació turística, com a element aglutinador transversal, potencialment pot servir per mobilitzar gent. Però com deia abans, en el fons ens trobam allà mateix. Perquè a l’hora de prendre decisions els representants públics perden la indignació i tornen les pors. Unes pors comprensibles, fins i tot racionals, però que sistemàticament acaben duent a moviments tímids i més simbòlics que una altra cosa. Supòs que amb la notable excepció de l’aprovació de l’ecotaxa en el seu moment.
Vèncer les pors i els dubtes té a veure amb ser capaç de dibuixar un horitzó creïble. I amb aquesta metàfora el que vull dir és que hem de ser capaços de trobar referents de polítiques públiques que ja s’hagin duit a terme a altres indrets del món i que serveixin per reduir el malestar dels locals. Malauradament, no som els únics que patim les conseqüències del turisme de masses, i per tant hem de participar de les xarxes de resposta globals. Una mancança en aquest respecte és l’aparent desconnexió del Govern, però també dels moviments socials, amb la UIB. Experts en la matèria pagats per tots que escriuen 'papers' en revistes internacionals sobre el model turístic i que els nostres representants obvien. Hi ha propostes que són radicals però no forassenyades, i són aquestes les que haurien de formar part del nostre debat. Concretant la indignació i esquivant la por.
Però, per descomptat, això no arribarà enlloc si no hi ha una societat civil que sigui capaç de mantenir-se organitzada. Independent, en tota mesura del possible, de la influència dels partits, els quals tenen uns interessos que de vegades són coincidents però moltes altres no. I és normal.
