Condicions per a una negociació aparentment impossible

1. Necessitat. El principi de l’humanisme és reconèixer l’home com a fi i no com a mitjà. I aquest és el sentit de la democràcia: el ciutadà com a fi, portador de drets i deures, i no com a súbdit d’un poder emparat per una creença superior, teològica, identitària o ideològica. Per això, en democràcia s’aspira que els conflictes es resolguin per la via del diàleg i de la negociació i no per la confrontació violenta (sigui amb coartada legal o sense).

Després de tres anys de paraules gruixudes, amenaces de ruptura, desplegament dels mecanismes repressius de l’Estat, per molt que en campanya alguns recuperessin la música de la unilateralitat i de la ruptura, un cop fetes les eleccions han passat al primer pla les sortides pactades i els compromisos ferms de governança possible. Un cop més s’ha confirmat que els dies passen, els problemes s’encallen, les frustracions creixen, però l’independentisme segueix aquí sumant més que ningú, encara que sigui amb un molt sensible retrocés del vot per l’abstenció. No té sentit que des de Madrid se segueixi negant la realitat. És d’interès de tots encarrilar el problema per la via política. Hi ha hagut temps més que suficient perquè la ciutadania prengués consciència de la impossibilitat de la ruptura unilateral, que ja va ser evident l’octubre de 2017. Donar les culpes de tot a Madrid ja no serveix, perquè la gent vol solucions i no excuses, i això passa per tenir una capacitat d'interlocució suficient amb els poders que planen per l’Estat. ¿S’ha fet alguna cosa, tant des dels poders públics com dels privats catalans, per tenir una posició forta davant els fons europeus, per exemple? Negociacions i pactes, no hi ha altra sortida, perquè l’alternativa és un xoc perdedor, com s’ha demostrat en els últims tres anys.

2. Oportunitat. Però quines són les condicions perquè aquesta via sigui possible i el diàleg es concreti en alguna cosa més que unes quantes reunions inútils? La primera d’elles és que les dues parts en vegin la necessitat. I aquí hi ha un problema, perquè a Catalunya ja està bastant àmpliament assumit (i la prova és que el discurs dels que s’hi oposen sona cada cop més a pura retòrica) i a Espanya són molts i poderosos els que es resisteixen a acceptar-ho. Com fer-ho perquè s’acabin convencent que tots hi sortirem perdent si el problema es cronifica?

Dos passos previs són necessaris. El primer, el reconeixement mutu, que en aquest cas passa per un fet inajornable: l’alliberament dels presos, sigui per indult o per amnistia. En tot cas, pel camí més curt. El segon, assumir que l’altre també pot tenir raons, és a dir, que no es tracta de sotmetre o guanyar, sinó de pactar, i, per tant, que no es pot actuar pretenent que s’imposin les normes d’una sola part. Si aquesta doble actitud entra dins l’espai del que és possible, la via de l’acord s’obrirà d’escreix. 

Perquè l’experiència sigui constructiva caldrà un marc formal de discussió –unes regles del joc compartides– i una certa capacitat de posar-se en la perspectiva de l’altre. Tot plegat segur que és demanar molt. Però només hi ha un camí: començar. I uns interlocutors capaços de pensar en gran, i no només en petits interessos de poder personal i de grup, que són el corc que destrueix les institucions i fa degenerar la política.

Hi ha una manera d'arrencar: afrontant els problemes urgents i concrets de la recuperació econòmica i social, de la reconstrucció d’unes societats sobre les quals pesa la dura càrrega d’una acceleració que no cessa i una pandèmia que tot ho atura i que està portant la ciutadana a la fatiga i la desorientació. Un diàleg eficient i concret com a primer pas cap a la distensió. Però ¿hi ha algú a cada cantó amb la grandesa necessària per afrontar-ho sense pensar en els riscs personals que pugui tenir? Segurament que la ciutadania els hi agrairia, perquè l'alternativa és seguir alimentant la ressaca paralitzant d’aquests tres anys. ¿Gosarà l’esquerra catalana fer el pas davant la pressió del nucli rupturista? ¿Gosarà l’esquerra espanyola ara que la dreta està en desbandada? La bona política és tenir coratge per captar l’oportunitat.

Josep Ramoneda és filòsof