El ‘condottiero’ que fuig

Poques vegades en la història mundial de la premsa un parell de pàgines de diari han sostingut una confluència de vanitats tan majúscula com les planes 8 i 9 de l’edició d’El Mundo del 23 de maig passat; planes ocupades per la “conversa” entre Arcadi Espada i Manuel Valls a propòsit “de su ida, su vuelta y de ese Giró”. De llur supèrbia, els mateixos interlocutors en fan gala: “Usted tampoco tiene un ego fácil”, fibla Espada a Valls; “no quiero ser pretencioso...”, menteix l’encara regidor; “¡Es imprescindible!”, li replica el periodista. Tanmateix, si hom se sobreposa a l’embafadora suficiència de l’un i de l’altre, el diàleg és tan sucós com significatiu. Moltíssim més, per exemple, que l’anodina i convencional entrevista amb Valls apareguda a La Vanguardia de l’endemà.

Presumiblement còmode i relaxat davant d’un company de causa (de causa anticatalanista), l’ancien premier ministre exhibeix sense pudor el seu complex de superioritat: les elits catalanes són mediocres, covardes, miops, sense gruix intel·lectual, només interessades pels diners... i, a sobre, francòfobes!; Barcelona hauria de ser genèticament antinacionalista i, en canvi, els seus grups dirigents (econòmics, polítics, d’opinió...) professaven un rebuig inexplicable envers Ciutadans, quan haurien hagut de veure-hi la salvació; el nacionalisme català és l’equivalent de l’extrema dreta francesa; el nou conseller d’Economia, Jaume Giró, és “el símbolo espectacular de una sociedad contaminada”.

Més enllà d’aquestes diguem-ne anàlisis que de fet són un autoretrat, el fill d’Horta intenta justificar el magre balanç de la seva aventura sudpirinenca: “Ahora sé que soy mayormente francés”. Naturalitzat des del 1982, alcalde, diputat, ministre i primer ministre al llarg de dues dècades, ¿Valls Galfetti ha hagut d’estavellar-se en la política catalana per descobrir la seva francité fonamental? Trobo que hi ha excuses millors...

En canvi, no sembla excusar-se sinó sincerar-se quan diu que el 2018 vingué a Barcelona per fugir de França, on estava políticament amortitzat i en plena crisi de parella, mentre des d’aquí li arribaven afalacs i oferiments de suport. “Yo quería cambiar de vida”, admet; i “la única posibilidad que tengo de cambiar de vida es ser candidato”. Així doncs, com un mercenari, com un condottiero clàssic, decidí enrolar-se en la croada antiindependentista a la recerca de la fama i la fortuna perdudes a l’Hexàgon. De fama no n’ha obtingut gaire, més enllà de la proesa d’haver impedit que Ernest Maragall fos alcalde de Barcelona; de fortuna, en canvi, molta, gràcies al seu matrimoni el 2019 amb l’empresària i fervorosa unionista Susana Gallardo Torrededia.

Ara, és clar, un cop aconseguida la solidesa financera, seguir exercint de regidor de Barcelona, cap d’un grup municipal de dos membres situat a l’oposició, no té gaire interès i encara menys glamur. Aquell projecte político-personal anomenat pretensiosament Barcelona pel Canvi que, en moments d’eufòria, hom deia voler traslladar al Parlament de Catalunya o fins i tot a la política espanyola (recordem que Manuel Valls acudí a la concentració de dretes de la Plaza de Colón el febrer de 2019) és avui un fiasco agonitzant centrifugat pel seu propi fracàs; n’hi haurà prou de subratllar que el 14-F Valls votà el PSC de Salvador Illa, mentre la seva segona, Eva Parera, anava de número tres a la candidatura del PP. Sobre el pobre Celestino Corbacho, víctima del doble naufragi de l’operació Valls i del partit Ciutadans, fa temps que regna un pietós silenci.

El fill del pintor Xavier Valls, doncs, se’n torna a París i, lliure de preocupacions econòmiques, diu voler “hacer política en Francia”. No li resultarà fàcil, perquè en la seva gestió institucional de la dècada passada es guanyà moltes hostilitats i molts enemics. Però l’abril del 2022 hi ha eleccions a la presidència de la República, amb un mapa polític particularment confús i fragmentat. I l’ex futur alcalde de Barcelona, aquell que havia de salvar-nos del separatisme i del provincianisme, confia que l’amenaça d’una victòria de Marine Le Pen afavoreixi un clima d’union sacrée en el si del qual es dilueixin vells vetos i fòbies; una atmosfera que li permeti a ell, pretès exponent d’una esquerra (?) patriota, jacobina, contundent en l’ús de la força i l’autoritat, trobar el seu nínxol de mercat o, si més no, algun càrrec digne d’un antic primer ministre.

El capità de fortuna Valls Galfetti, que havia arribat a Catalunya –segons pròpia confessió– fugint de França, torna a fugir, ara en direcció contrària. Ho fa amb les alforges plenes i la vida resolta, cosa que sempre endolceix l’amargor del fracàs, i amb la supèrbia i la vanitat intactes. Ens deixa abandonats a la nostra trista sort, rodant pel pendent d’una “imbatible decadencia”. “La gente –diu, en referència als catalans amb qui ell es relacionà– estaba acojonada con el Proceso pero era incapaz de salir del laberinto. Incapaz de reconocer su propia culpa. Y ahí siguen”.

Definitivament, no ens el mereixíem, i per això l’hem perdut.

Joan B. Culla és historiador