Coneixement situat

Avancen els dies i les setmanes després del 28 de maig i cap al 23 de juliol i els escenaris que es dibuixen no són encoratjadors. En aquest impàs se succeeixen els espais de trobada –formals i informals– en els entorns socials en què ens movem i la conclusió és compartida: preparem-nos per al que ve. Els termes de l’acord entre el PP i la ultradreta al País Valencià ressonen com un mal auguri i la materialització d’aquesta aliança en alguns municipis ens situa en un escenari sense precedents coneguts que no hem acabat de saber veure venir a bastament. 

Els espais d’anàlisi política que analitzen el perquè de tot plegat en l’àmbit de la política de partits són molts i diversos i tenen tots els focus damunt, però també des dels moviments socials ens cal aquesta anàlisi crítica des d’allò que Donna Haraway anomena el pensament o coneixement situat. Haraway introduïa aquest concepte per entendre que quan analitzam determinades situacions, objectes d’estudi i/o d’anàlisi, cal evidenciar el punt de partida, ja que cap pensament o coneixement està deslligat del seu context ni de la subjectivitat de qui ho fa. D’aquesta manera es fa explícit el posicionament polític des del qual parteix l’anàlisi crítica, des de l'honestedat i la clarificació de posicions (objectivitat radical, en diu ella), assumint que el coneixement sempre serà parcial i situat. 

Així doncs, quin és el el context recent del moviment ecologista, per exemple? Quina ha estat la seva evolució en aquest territori? Com ha variat el seu posicionament polític? Com ha evolucionat la seva organització? En quin punt ens trobem? On hem estat capaços d’incidir? Quines realitats hem estat capaços d’interpel·lar i quines no?  I en aquesta darrera pregunta, per a mi, rau una part important i necessària, des del carrer, d’aquesta anàlisi de la situació que ara mateix afrontam. 

Aquests dies la periodista i antropòloga Núria Alabao escrivia en un article de la revista Contexto: “Existeix un distanciament en els programes polítics i els discursos de les candidatures progressistes respecte de les preocupacions de bona part dels sectors populars als quals diuen dirigir-se o que haurien de ser un dels seus principals nínxols”.

Per a mi, una reflexió similar és necessària en el context dels activismes, i especialment el del moviment ecologista. Què preocupa la gent realment? Som capaços nosaltres de donar-hi resposta? Com situem el que per a nosaltres és una prioritat essencial per garantir la vida i evitar el col·lapse en un futur, quan el dia a dia es fa cada cop més insuportable i col·lapsen vides concretes diàriament?  En un context social i demogràfic com el que tenim a les Illes, caracteritzat per una ràpida transformació i creixement vinculats al desenvolupament del model econòmic d’especialització turística i immobiliària; amb un augment de l’exclusió social i la pobresa que contrasta amb el procés de luxificació d’aquests mercats especulatius; amb uns índexs de massificació turística que contrasten amb l’expulsió dels residents –Formentera, per exemple, ha perdut estadísticament població resident en els últims anys–; amb uns processos migratoris desatesos per les polítiques econòmiques que haurien de poder garantir els bàsics essencials per a una vida digna de tothom i especialment d’aquells forçats a desplaçar-se dels seus països d'origen i que sostenen, en bona part, la roda de l’economia turística; en unes illes que tendeixen al desarrelament cultural i vital d’un model que prioritza els fluxos econòmics independentment d’on procedeixin i d’on acaben repercutint, etc.  Amb tot aquest context, i a més i sobretot tenint en compte un dels principis essencials de la nostra naturalesa ecodependent i interdepent que es posa cada dia més en evidència però també en risc, i és que els recursos naturals i la biodiversitat són la base que sosté la vida i ens l’estam carregant a marxes forçades, com, amb tot això, l’ecologisme ha de situar-se socialment i políticament en els propers anys? Com donam resposta des de l’ecologisme social i polític a les preocupacions dels sectors populars, com construïm horitzons i possibilitats que parteixin d’aquestes realitats cada cop més polaritzades i distants, des de la justícia social, la justícia climàtica i la justícia intergeneracional. Ens situam?

Ara que el GOB, com a moviment ecologista de referència a les Illes, fa 50 anys, toca entendre d’on venim, en quin moment ens trobam ara i intentar albirar cap on convé anar aprofitant el potencial d’una organització social àmplia, consolidada i molt present al territori. I per això, a parer meu, cal base, carrer, escolta, diàleg, transversalitat i reforçar el caràcter col·lectiu i intergeneracional d’aquest ampli i històric moviment social a les Illes.