Un dels temes recurrents entorn de la digitalització de l'economia és la seguretat. Podem confiar en una botiga que només ven per via electrònica? Són les criptomonedes de fiar? Em robaran les dades de la targeta de crèdit i faran un descosit a les meves finances? Les imatges que he pujat en aquell servei de magatzem de fitxers en línia, són realment privades? Qui té accés a les dades de geolocalització que reconeix el meu mòbil?
Amb els anys moltes d'aquestes pors s'han anat superant per milions d'usuaris, però cada nou servei, cada nova tecnologia ha de passar per aquest procés de creació de confiança.
De tant en tant un gran banc, una aplicació de jocs multitudinària, un govern o una multinacional tecnològica són noticia per haver estat víctimes d'un atac, exitós, als seus sistemes informàtics i aquesta confiança trontolla.
No hi ha una resposta simple, però no hem de ser més ni menys confiats que en qualsevol altre cas. Per exemple, ens refiam d'un banc al qual deixam els nostres estalvis, possiblement perquè hi ha un mercat regulat, tenen obligació de cert nivell de transparència i per una experiència prèvia, fins ara sempre m'han tornat els diners que els he deixat en dipòsit. Si no he sentit a parlar mai d'una entitat, no conec ningú que en sigui client, si quan hi vaig a fer-me client no acab de tenir sintonia, no em faré client.
Doncs a l'economia digital és el mateix. Cert que les característiques sobre les quals es construeix la confiança són una mica diferents, però al cap i a la fi es tracta de tenir certes garanties contractuals, transparència sobre qui hi ha darrere, claredat amb allò que m'està venent i un cert reconeixement dels usuaris. A poc a poc es va desenvolupant un marc legal, en l'àmbit europeu, per regular l'economia de la informació i crear una confiança en el conjunt del mercat digital que ajudi a reduir el risc dels usuaris.
Això no garanteix que les meves dades estiguin segures, però ajuda a reduir el risc.