Confinament i convivència intensa

L’òmicron ens ha regalat a moltes famílies una altra tanda de confinament que, dins els pisos on ens apinya haver convertit en negoci un dret, és un nou experiment de convivència intensa. ¿En sortirem reforçats? De tots els reptes que ens obliga a afrontar la pandèmia, aquest és potser el més complex i arriscat. Ens ha permès penetrar com mai en l’excentricitat dels éssers amb qui vivim. Ha barrejat com mai els nostres humors -apàtics, agitats, colèrics, flegmàtics- fins a fer-ne un còctel potencialment explosiu. Evitar que exploti o deixi seqüeles és un exercici insoluble sense saviesa. En podem sortir més madurs, o necessitant l’assistència de psicòlegs i advocats.

Defugiré els gèneres per esquivar estereotips i em cenyiré a un cas que conec i sé que no té res d’original. Els dos progenitors parteixen, tot just llevar-se, de dos estats d’esperit discordants. L’un afronta amb amargor la buidor del nou dia. Tenir rutina en lloc d’un pla engrescador el posa de mala lluna i li confirma, fins que es demostri el contrari, que la vida és una llauna. L’altre, amb un gen cantamanyanes, l’encara content sempre que el deixin en pau: el seu mal no vol soroll. Però la pau, amb dos petits éssers que creixen, és un bé inassolible. Aquella beneïda tassa del vàter, el que era tron sagrat de la reflexió aïllada, és ara seient cobejat d’un habitacle amb una porta que no para d’obrir-se. I si ens centrem en els pares - que ja difícilment canviaran- advertim fins a quin punt tenir-los junts i tancats és una manera de torturar-los. El desfici i el nervi que l’un necessita per trobar sentit al pas de les hores planen, cada cop més amenaçadors, sobre la dispersió aparentment apàtica -i en el fons creativa-del que té com a ideal no bellugar-se ni fer res. Cada comentari poc pertinent de l’apaivagat enerva l’inquiet. Cada resposta clara i breu de l’eficient sona seca i hostil al tocacampanes.

Algú pot preguntar, amb aparent raó, què els fa viure junts. Però la raó perd consistència quan intentem imaginar com conviurien dos adults massa neguitosos o calmats, a quin extrem els duria que el caldo de l’un fes més fort el de l’altre, i com pairien les criatures, si no volguessin caldo, tenir-ne dues tasses. Capri va deixar dit i enregistrat que el gran problema era que l’amor se’n va però (ell o) ella es queda. En el confinament s’ha quedat més que mai, s’ha quedat fins al punt de fer-nos dubtar de si algun dia serem capaços de conviure amb aquell ésser adult sense que els petits en surtin malparats. I és aquí quan la saviesa -que tantes despeses i maldecaps pot estalviar- ens hauria de recordar que la convivència difícil, la que no ens deixa deixar-nos anar en el que ja som, és, en part, aquella creu capriana tan pesant, però també l’experiència que -costant déu i ajuda- té l’estranya virtut de fer més persones els adults mentre els infants es fan persones. I que l’impuls que sovint tenim de fotre-la a mar, de deixar de traginar-la, és tan humà com, en alguns casos, poc recomanable.