Congelar la taula de diàleg

Després que hagin passat més de set mesos des que es va fer la primera reunió de la taula de diàleg entre el govern d’Espanya i el nou govern de Catalunya, i més quan aquest darrer només va poder ser-hi representat per un dels dos partits que el formen, cal preguntar-se si realment té sentit mantenir aquesta taula en el seu format actual, si cal canviar les regles del joc, congelar la taula o prescindir-ne, encara que sigui temporalment. Hi ha diverses opcions a triar, però em sembla que continuar amb la situació actual ja no té massa sentit, encara que les parts implicades tinguin canals de comunicació permanents, cosa que sempre han cuidat, i amb independència de l’afer de l’espionatge telefònic, el Catalangate.

Una taula de diàleg on s’han de negociar algunes coses importants –per la qual cosa és també un espai de negociació formal– ha de seguir de manera escrupolosa unes normes que es consensuen al començar. Són les regles del joc i inclouen decidir cada quant temps es faran les trobades, quines persones formaran les delegacions i l’agenda a discutir. Aquestes normes sempre es poden canviar, mentre sigui de manera consensuada. La taula ja va començar malament, des del moment que no hi havia representació de Junts, per la qual cosa la primera reunió va ser, en realitat, entre ERC i el govern espanyol. De moment sembla que a curt termini aquest aspecte no canviarà. Això implica, per tant, que la taula no acollirà un diàleg entre governs, tampoc una representació del moviment independentista, i encara menys una representació de la majoria social i política catalana.

Des de fa temps a Madrid es miren amb lupa les enquestes que es fan a Catalunya, ja que en certa manera són els indicadors que marquen els límits d’una eventual negociació. La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, per exemple, deixa clar que la independència no és un dels principals temes de preocupació de la societat catalana, com tampoc ho són les relacions amb Espanya. Quan a la gent se li presenten quatre opcions a triar, només el 34,9% votarien a favor de la independència, mentre que l'opció federal i l'autonòmica sumen un 50,5%. Si algun dia hi hagués un consulta, encara que no fos vinculant, i malgrat que podria haver-hi una abstenció una mica alta, l’opció independentista no podria guanyar. Això és una cosa ben coneguda, tant aquí com allà, i condiciona les percepcions sobre el sentit i la importància de la taula de diàleg.

Tothom sap també, inclòs el govern espanyol, que la majoria de la societat catalana vol ser consultada sobre el seu futur, un 80% en la darrera enquesta, encara que no s’especifica la seva urgència, és a dir, si ha de ser ara, més endavant o quan es pugui. El govern espanyol no té majoria qualificada per fer algunes coses en què es jugaria el seu capital polític, i des del seu punt de vista ara no és el moment de fer consultes, encara que no es plantegés amb la terminologia d’un “referèndum d’autodeterminació”.

En qualsevol cas, no reunir la taula de diàleg, encara que sigui amb una representació limitada, em sembla un menyspreu i un engany, i dona la raó als sectors que mai hi han confiat. La paradoxa és que, en bona mesura, si no es reuneix és perquè està incompleta. Vista aquesta situació, i tot i que sempre he defensat la necessitat de tenir un espai formal de diàleg i negociació, la realitat fa impossible mantenir el format inicialment dissenyat, i això no permet abordar seriosament cap tema substantiu, tant els ja presentats com els que es podrien plantejar en un futur –continuo pensant que seria millor tenir una agenda més àmplia–. Atès que no es pot fer una taula entre dos governs, s’hauria d’admetre que el diàleg només pot ser amb un partit del Govern català, i, per tant, seria una taula entre tres partits, dos de Madrid i un de Catalunya. En el futur, aquesta situació podria canviar, i espero que a millor, però, ara mateix, crec que seria millor canviar el nom de les possibles trobades que es facin i, a més, no crear falses expectatives, quan la part catalana només representa una quarta part de l’arc parlamentari, i des de Madrid sembla que no hi ha pressa.