Congrés de Diputats i filòlegs
Des del moment que la nova presidenta del Congrés de Diputats, Francina Armengol, va anunciar que en la nova legislatura obriria la cambra espanyola a l'ús de les llengües que són oficials a l'Estat (res de cooficials, gràcies) va esclatar un veritable festival de filologia recreativa. Aquesta és una disciplina de saber tosc a la qual té molta tirada el nacionalisme espanyol, i s'expressa a través del supremacisme, el negacionisme i altres -ismes de la ignorància militant i rabiosa.
La majoria d'aportacions han vingut, tot sigui dit, del govern de la Generalitat Valenciana, que de sobte va tenir un brot d'amor pel valencià (però només perquè PP i Vox l'imaginen com una llengua diferenciada del català) i van incórrer en una delirant clàusula Zaplana en versió lingüística: en efecte, de la mateixa manera que el PP valencià dels temps zaplanescos tronava contra l'Estatut de Catalunya (però reclamaven que a l'Estatut valencià s'hi incorporés qualsevol millora que aconseguissin els odiosos catalans, sobretot en finançament), ara el govern valencià de neofeixistes i toreros s'exclama contra la diversitat lingüística al Congrés, però la vol per a aquest valencià que, segons ells, no és català. La solució de la doble denominació català/valencià, defensada per Armengol i Ximo Puig, és acientífica (el nom de la llengua és català, per molt que mallorquí, menorquí, eivissenc o valencià siguin denominacions populars, i per molts d'anys), però té l'avantatge jurídic de fer-se càrrec del nom que es va fixar al susdit Estatut valencià. Hi ha una altra solució: que tots els diputats que s'expressin en català al Congrés diguin abans que faran la seva intervenció en valencià. No dirien cap mentida i tindria l'avantatge de deixar en evidència l'estupidesa sectària que suposa voler diferenciar el “valencià” del “català” com si no tinguessin res a veure.
La resta d'arguments que han aparegut en contra de l'ús del català, l'euskera i el gallec al Congrés són de naturalesa diversa, però tenen en comú el fet de ser impossibles de prendre seriosament: que seria car, que produiria confusió entre ses senyories, etc. També tenen en comú, com ja s'ha dit, el supremacisme. Allò de “no tinc res en contra d'aquestes llengües, però no són per parlar-les al Congrés” és del tot equivalent a “no tinc res contra els negres, però no poden seure dins els locals públics als mateixos espais que els blancs”.
En sentirem a betzef, d'estirabots, insults i provocacions. Però el gest de Francina Armengol suposa una important primera passa en la vindicació de la diversitat lingüística i cultural, i en la defensa dels drets lingüístics, que a l'estat espanyol duen un retard de tot el segle XX i el que duim del XXI. El nacionalisme espanyol que odia tot això hi ha reaccionat; els altres hauríem de saber avançar-hi. Reconeixement explícit del català, l'euskera i el gallec a la Constitució coma llengües oficials, i inclusió d'aquestes llengües a l'ensenyament públic a tot l'estat espanyol serien properes passes raonables.
