De congressos
Quan encara estudiava a la Universitat de Barcelona, sé que certs companys de promoció viatjaren a Palma al Congrés Internacional Francesc de Borja Moll, que a mi, francament, em passà per malla. I em reca perquè, lletraferit com som, hauria estat l’únic congrés de llengua a què hauria assistit. Així, el primer congrés al qual vaig anar, al curs següent, duia per títol 'Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i els llenguatges estètics del seu temps'. L’encetava amb la conferència inaugural Jordi Castellanos i el clausurava a Pollença Joaquim Molas, ambdós malauradament ja desapareguts. Jo hi havia d’intervenir, just acabada la carrera, amb una comunicació —és a dir, un text d’extensió més breu— entorn de Costa, però finalment vaig desistir del meu propòsit.
L’any 2005 Margalida Pons em convidà a apuntar-me a un congrés sobre Miquel Bauçà. Potser devia ser aleshores que vaig començar a rumiar la idea que si un congrés es podia dedicar a un escriptor traspassat aquell mateix any, també es podia consagrar a un autor viu com era Baltasar Porcel aleshores. Quan el director del departament, Joan Mas i Vives, veié en paper la meva proposta, record que em comentà que un projecte semblant només el podria treure endavant si comptava amb el suport de Damià Pons. I com que el meu primer article havia estat una anàlisi sobre 'La lluna i el ‘Cala Llamp’ de Porcel en un dossier de la revista 'Lluc', que dirigia Pons, vaig tenir l’excusa perfecta per escometre’l un matí després d’un curs seu a l’Estudi General Lul·lià. No ens coneixíem en persona, però tornàrem plegats garlant-ne pels carrers del barri vell. I amb motiu del setantè aniversari de Porcel el 2007, engegàrem 'Escriptures contemporànies: Baltasar Porcel i la seva obra', que ens aplegà al Gran Hotel de Palma. El professor de Girona Xavier Pla ens felicità per aquella idea magnífica de deixar descansar un poc tranquils els morts i dedicar-nos una mica als autors vius, sovint massa desatesos pel món acadèmic. La pretensió inicial era que el projecte gaudís de continuïtat. Es parlà aquells dies d’un nonat 'Escriptures contemporànies II', dedicat a la producció d’Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver i Carme Riera, però aviat es desestimà. Hom em feia veure que poc més tenien en comú si s’exceptuava el fet que fossin dones.
Els següents congressos de literatura a què vaig assistir, durant el temps del Segon Pacte de Progrés, no tingueren al capdavant incomprensiblement la nostra universitat, sinó el Consell de Mallorca. Efectivament, el 2008 va ser l’any, per aquest ordre, de tres jornades específiques dedicades a Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Joan Estelrich. Aquestes efemèrides no estigueren exemptes de polèmica, perquè determinats radicals pretengueren descontextualitzar els tres homenatjats i jutjar —que bo de fer que és ara!— llur actuació amb posterioritat a la Guerra Civil.
Coses més gratificants, la música de l’escriptura contemporània la traslladàrem a una altra banda. Quan el 2010 convertíem Carme Riera en Escriptora de l’Any, del Govern estant, se’ns acudí celebrar també un Congrés Internacional sobre Riera. El meu director general, Pere Joan Martorell, em demanà d’on trauríem els doblers, i jo en aquell moment em vaig ofuscar, però la sempre enginyosa Cati Ferrando proposà que sortissin del fons que teníem signat amb Sa Nostra. I així podem dir que l’acte central i més multitudinari de l’Any Riera va ser aquell congrés del Govern balear, que desembocà en unes actes publicades per l’Abadia de Montserrat a la col·lecció Miquel dels Sants Oliver.
Tot això em venia al cap en el darrer congrés en què he participat, a Maó, sobre els xuetes, convocat per l’Institut d’Estudis Baleàrics i coordinat per Jordi Maíz. Als dos darrers congressos que he anat, al penúltim m’hi havien convidat Perfecto Cuadrado i Maria Payeras per dissertar sobre la relació entre Camilo José Cela, Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel, m’hi han cridat per fer ponències —intervencions diguem-ne extenses. Seria cosa bona si no fos per aquells versos demolidors de Jaime Gil de Biedma sobre “el argumento de la obra” que em ressonen seguit seguit per dins la closca.
