La conselleria del català

Després d’haver escrit en aquest diari un suggeriment públic al president de la Generalitat per a la creació d’una conselleria de la llengua catalana (igual que altres persones que s’han expressat en el mateix sentit) es pot comprendre l’agradable sorpresa que ha significat sentir Pere Aragonès formulant ara aquesta mateixa proposta.

Per descomptat, la mera existència d’una conselleria específica no salva per ella mateixa l’objecte a què està dedicada (es podria escriure un monòleg bastant divertit al respecte), però mentre el català no sigui obligatori a Catalunya com sí que ho és el castellà, els catalanoparlants d’avui i del futur no podem continuar vivint a la intempèrie lingüística. Darrere una llengua hi ha els seus parlants, l’escola, la cultura, els mitjans, el mercat. Però a Catalunya, per raons conegudes per tothom, amb això no n’hi ha prou.

Notar que quan algú conculca els nostres drets lingüístics no hi ha ningú al darrere, que el català l’hem de fer servir a cos perquè les normes lingüístiques es poden incomplir sense por a cap retret administratiu, perquè no estan clars ni els drets ni els deures, converteix la humana pretensió de comunicar-te en la teva llengua al teu país en una aventura potencialment complicada que en desincentiva la pràctica. I l’ús social va retrocedint fins al dia que ja no calgui amoïnar-se per la llengua perquè serà cosa de quatre gats.

I no hi ha res que es pugui fer sense autoestima. El filòsof nord-americà John Rawls va escriure que “sense autoestima pot semblar que no val la pena fer res, o que si algunes coses tenen valor per a nosaltres, ens manca la voluntat de lluitar per elles. Tot desig i activitat esdevé buit i en va, i ens enfonsem en l’apatia i el cinisme”.