La 'conselleria del català' i els reptes lingüístics de Catalunya
Catalunya té plantejats reptes enormes. Lluitar contra el canvi climàtic, superar les desigualtats socials, erradicar les violències masclistes, reflotar el seu sistema educatiu o alleujar les dificultats per accedir a l'habitatge són alguns exemples.
Catalunya també té plantejats grans reptes lingüístics. Catalunya ha de decidir, per exemple, si vol ser trilingüe o no. Els plans d'impuls de l'anglès s'han diluït fins a esvair-se, i el sistema educatiu segueix sense capacitar adequadament els alumnes en aquesta llengua. A la universitat s'ha descartat demanar als graduats que acreditin un B2 perquè molts no assoleixen el nivell, i ningú té cap pla seriós per aconseguir-ho. Mentrestant, el coneixement social del francès s'ha evaporat, una circumstància poc comprensible en un país tan connectat amb França. Els alumnes que estudien francès com a primera llengua estrangera són anecdòtics. A les darreres proves de competències bàsiques de 4t d'ESO (2023), 67.134 alumnes es van examinar d'anglès i només 577 de francès. D'altra banda, el nombre d'alumnes que estudien dues llengües estrangeres, seguint la recomanació europea aprovada irònicament a Barcelona, és residual.
Catalunya també ha de decidir què en vol fer de les llengües que aporten les persones migrants. Ensenyar les "llengües d'origen" als fills d'aquestes persones en horari extraescolar és una cosa; projectar-les al conjunt de la societat és una altra. Les escoles oficials d'idiomes, per exemple, han incorporat als seus cursos oficials el coreà, una llengua que a penes té parlants a Catalunya, però segueixen ignorant l'urdú.
I, per descomptat, Catalunya ha de seguir salvaguardant les seves llengües pròpies. El sintagma és en plural perquè el Govern català també ha de salvaguardar l'aranès; aquesta no és una tasca que es pugui subcontractar simplement al Consell General d'Aran. A la darrera Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població (2018), gairebé la meitat dels entrevistats van confessar que desconeixien que l'aranès és oficial a Catalunya. És comprensible: fora de la Vall, els ciutadans tenen molt poques oportunitats de percebre-ho.
Pel que fa al català, el principal repte que té Catalunya és mantenir la seva extraordinària vitalitat i funcionalitat, que són el fonament de la seva rellevància social. En aquest context, pot ser interessant valorar la proposta del candidat d'Esquerra a la presidència de la Generalitat, Pere Aragonès, de crear una "conselleria del català".
El primer que podem dir és que potser no és bona idea llançar aquesta proposta després de dir que el català és "el nervi de la nació". Per als joves catalans, com la Mushkaa o l'Alizzzz, que són els que salvaran el català, "nervi de la nació" resulta tan esotèric com "Esperit Sant" o "Santíssima Trinitat".
En segon lloc, es tracta d'una proposta electoralista. En el seu primer discurs d'investidura (26 de març de 2021), Aragonès va anunciar que crearia un departament de Feminismes. Per què no va anunciar aleshores la "conselleria del català"? Al gener d'aquest 2024 es va treure de la màniga un viceconseller d'Estratègia i Comunicació. Si tanta emergència lingüística hi havia, per què en tres anys no se li ha acudit mai de crear ni que sigui un viceconseller "del català"?
En tercer lloc, la idea que el o la responsable de la política lingüística d'un govern tingui un seient al gabinet no és original. Al Consell de Govern del País Basc s'hi asseu el conseller de Cultura i Política Lingüística, i les reunions del gabinet de Gal·les té seient el ministre d'Economia, Energia i Llengua Gal·lesa.
Finalment, si la conselleria del català s'ha de dedicar a fer polítiques antigues des d'un esglaó superior en l'organigrama, el seu recorregut no serà especialment interessant. Més que un nou departament, el català potser necessita un nou enfocament. Abans de blindar una altra vegada la immersió, potser cal escoltar més els joves. El que va dir Mushkaa, per exemple, conté dos ensenyaments: primer, que molts joves sortits de la immersió parlen un català que no és perfecte; segon, que quan tot i així fan l'esforç de parlar-lo no se senten reconeguts. Potser sense adonar-nos-en hem retrocedit 40 anys, quan el català era la llengua "de l'autenticitat" (només per als catalans-catalans) i el castellà, la "de l'anonimat", per utilitzar els termes de Kathryn Woolard. Entre moltes altres coses, el Govern català també ha de defensar el català macarrònic, perquè l'alternativa ja sabem quina és: "pues hablo en castellano".