Unes consideracions 'posthippies' al cas Errejón
Unes consideracions del tot impopulars, com a senyora que soc, filla de les que cremaven sostens als 60, sobre el cas d’Íñigo Errejón, acusat d’agressió sexual. Els fets: ell i la denunciant van anar a una festa. Ell, després de tancar amb baldó una habitació, va tocar-la i petonejar-la, la va empènyer al llit, es va “treure” el penis i li va llepar els pits. Ella es va sentir paralitzada i no va consentir res de tot això. Després tots dos van anar a casa d’ell. I ell va tornar a fer el mateix. A ella li va semblar "tot molt violent", motiu pel qual li va dir: "Només sí és sí, sembla mentida que m'estigui passant amb tu" (la llei es publicaria l’any següent). Ella li va dir que “parés” i ell “va parar”.
Si ho entenc bé, la denunciant, després del primer episodi, va anar a casa seva. Per què? ¿Per, allà, tenir la “relació romàntica” que declara que “havia imaginat”? Per recitar Miguel Hernández? Perdoneu la cruesa. Qualsevol dona entén que si va anar a casa seva després dels fets a la festa és perquè, instintivament, no va percebre perill. Potser va percebre que era davant d’un bavós, d’un que anava calent, però no d’un agressor sexual.
Per a mi que un desconegut et grapegi en un carreró solitari, que l’amo de la casa grapegi la minyona al quarto de les escombres, el cap a la subalterna als lavabos, el mestre a l’alumne, és una agressió sexual. En aquests casos m’hi trobareu al davant. Però que algú –home o dona– ho faci en les circumstàncies descrites i després passi això ho veig una banalització de l’agressió sexual que ens perjudica a totes.
Soc de la generació en què les dones vam “prendre la iniciativa”, vam poder mostrar interès sexual, deslligat de l’amor, sense ser anomenades “putes”. A la meva època, que encara dura, “preguntar” a algú si “consent” a tenir relacions sexuals (a un desconegut o a la parella) és un signe de desesperació, de poques habilitats socials, i la resposta sempre serà “no”. Com dic, soc d’una generació en la qual “enrotllar-se” podia provenir d’un rampell, d’ell, d’ella, de tots dos, sense preguntes, que no calien, perquè s’havia parlat i parlat molt, abans, tota la nit, de tot i de res.