Construir en rústic, jugar als daus
“Els delictes prescriuen”, va reflexionar la presidenta Prohens durant la sessió al Parlament de dimarts passat. Es debatia sobre l'anomenada llei de simplificació, que en realitat és la llum verda definitiva per construir indiscriminadament en sòl rústic, i per legalitzar les construccions ja fetes de manera irregular, també en zones inundables.
“Els delictes prescriuen”. La frase és inquietant, però és inevitable que ens faci recordar una petita modificació que corre pel món, a partir d'un diàleg d'una pel·lícula de Woody Allen. Al film, el còmic de Nova York esperava els resultats d'unes proves mèdiques i sentenciava que, arribats a una certa edat, les dues paraules més guapes que ens poden dir ja no són ‘t'estim’ sinó ‘és benigne’. Per a molts mallorquins, les dues paraules més belles no són ‘t'estim’, ni tampoc ‘és benigne’, sinó ‘ha prescrit’.
El problema és que els delictes prescriuen (i hi ha debat social i jurídic sobre si hauria de ser sempre així), però les cases no. Les cases, les edificacions, no prescriuen. Són realitats físiques, contundents, rotundes, palpables, amb una obstinada tendència a quedar-se allà on han estat aixecades. Tret que se les endugui una torrentada, posem per cas, o una rierada, per un motiu prou simple: mai havien d'haver estat construïdes en indrets per on corria l'aigua. Què explica que sí que ho fossin, en el seu moment? La resposta també és senzilla: la voluntat incontenible de fer doblers a qualsevol preu, ni que el preu sigui en allò que anomenam “catàstrofes naturals” i que els experts ja avisen que són de tot menys naturals, perquè són causades per motius ben humans: diguem-ne imprevisió, temeritat, incompetència. Diguem-ne cobdícia, diguem-ne avarícia. Diguem-ne, també, degradar el territori, deteriorar la convivència, fer parts i quarts, pensar-se ser més vius que els altres, fer malbé la vida en comú (que és l'única que tenim, perquè, al cap i a la fi, vivim tots plegats, sobretot els que vivim a una illa).
Les cases no prescriuen, però Prohens i el seu govern aposten perquè facem veure que sí. Si de cas, poden acceptar de retocar la llei de simplificació perquè almanco no es pugui continuar construint en zones inundables. Forma part del joc polític, en aquest cas de cercar punts en comú per arribar a una aprovació de la llei consensuada amb els grups de l'esquerra (la votació de la llei es va posposar per guanyar temps i poder assolir aquest consens). El propòsit de dialogar sempre és positiu, però el joc polític no pot ser confós amb un joc de daus. I encara menys, de daus carregats.
No és possible proclamar la necessitat de legislar contra el canvi climàtic i actuar després en sentit exactament contrari, començant pel fet de mantenir a la presidència del Parlament un negacionista del canvi climàtic (investigat, a més, per delicte d'odi). Els avisos de la mare naturalesa són dolorosament clars i es compten en morts: fa sis anys al Llevant de Mallorca, i ara a l'Horta Sud de València. Sobre aquest punt, el més delicat de tots, Prohens també va advertir que no permetria “la demagògia, les mentides, l'ús dels morts”. És un pensament rellevant i oportú, que faria bé d'explicar a les reunions de barons del Partit Popular amb la cúpula de Madrid. A l'encara president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, li convé en particular. A la sempre accelerada presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, també. I no li faria nosa a la reina Letícia, que no va trobar una millor manera d'expressar el seu suport als afectats per la DANA que estrenar un joc d'arracades d'una marca valenciana. Els delictes prescriuen, però les ofenses potser no.