Lingüista i delegat de Plataforma per la Llengua Illes BalearsLa Llei d’ordenació de l’activitat comercial, aprovada el 28 de juny de 2001, incloïa inicialment la defensa dels drets lingüístics del consumidor, com recollia l’article vuit. D’aquesta manera, la llei garantia el dret dels usuaris de ser atesos en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes Balears, és a dir, el català, que és la llengua pròpia, i el castellà. D’altra banda, també aclaria que cap usuari no podia ser discriminat, en cap cas, per raó de llengua i obligava els establiments al detall a garantir l’atenció tant en català com en castellà, sempre que tenguessin una plantilla de quatre o més treballadors.
Aquest article vuit també es referia a la informació general fixa i als documents d’oferta de serveis, que s’havien de redactar, com a mínim, en català, tot i que excloïa els noms comercials i els rètols emparats per la legislació de la propietat industrial. Igualment, també incloïa un quart punt relatiu a la promoció de la llengua catalana per part de l’Administració en qualsevol activitat comercial, la qual cosa afectava la retolació, els distintius, etc. En definitiva, es tractava d’una primera passa en la defensa dels drets lingüístics dels consumidors, així com una fita important per a la normalització de la llengua pròpia en l’àmbit comercial.
Malauradament, durant la legislatura de José Ramón Bauzá, caracteritzada per l’atac contra qualsevol signe d’identitat de les Illes Balears, com ara la llengua catalana, aquest article fou suprimit de l’esmentada llei i, per tant, des de l’Administració del Partit Popular es condemnà, una vegada més, els catalanoparlants a una ciutadania de segona. Una ciutadania de segona que, desgraciadament, encara patim en molts d’àmbits, com ho és el món del comerç i consum, per exemple, però no només, car no podem oblidar la justícia, la sanitat, etc.
No obstant això, durant la legislatura passada, que va aconseguir fer fora l’Administració Bauzá, hi va haver diferents intents de recuperar aquest article vuit de la llei, com demostra, per exemple, l’acord que signaren Més per Menorca i el Govern –format pel PSOE i MÉS per Mallorca–, però que finalment no va materialitzar-se en res de concret. Actualment, doncs, l’única legislació en matèria de llengua relacionada amb els drets del consumidor són l’Estatut d’Autonomia, la Llei 3/1986, de normalització lingüística, i la Llei 7/2014, de protecció de les persones consumidores i usuàries de les Illes Balears, tot i que tampoc no resolen gaire la qüestió.
En efecte, la Llei 7/2014, de protecció de les persones consumidores i usuàries de les Illes Balears, tan sols dedica un punt a la qüestió lingüística, l’article trenta, que simplement indica que qualsevol informació aportada al consumidor o usuari ha de ser en una de les dues llengües oficials de la comunitat autònoma, encara que si es tracta d’informació rellevant per a la salut o la seguretat dels usuaris “la informació facilitada ha de figurar almenys en la llengua oficial de l’Estat”, és a dir, en castellà.
És cert, però, que la Llei de normalització lingüística reconeix el dret que tenen tots els ciutadans d’adreçar-se en català a l’Administració i a qualsevol organisme o empresa –públic o privat–, així com el dret de no ser discriminat per parlar qualsevol de les dues llengües oficials. La condemna de les discriminacions per raó de llengua, que també recull l’Estatut d’Autonomia a l’article quatre, tanmateix s’ha negligit sistemàticament per part de diferents establiments i organismes, com demostra el reguitzell de discriminacions lingüístiques que pateixen els catalanoparlants, que no sempre són denunciades, tot i el servei de queixes i discriminacions que facilita la Plataforma per la Llengua.
Desconec per quina raó el Govern no va restablir novament l’article vuit de la Llei 11/2001, però tot apunta que durant aquesta segona legislatura tampoc no s’espera cap passa en favor del reconeixement dels drets lingüístics dels consumidors, dissortadament. Mentrestant, tan sols ens resten iniciatives privades com el segell de producte lingüísticament responsable que ha endegat la Plataforma per la Llengua, una iniciativa que pretén identificar els productes que s’etiqueten, com a mínim, en català.
Amb aquesta iniciativa, que lliga amb el compromís pel producte local i de proximitat, la Plataforma per la Llengua vol fer visibles les empreses que són lingüísticament responsables i que no menystenen els drets lingüístics dels catalanoparlants. Al cap i a la fi, si pretenem prioritzar els productes fets a ca nostra, també hem de reivindicar els que posen en valor la nostra llengua. Potser així, des de la societat civil es podran pal·liar lleugerament les mancances en matèria lingüística de l’actual Administració Armengol.