Consumir i produir cultura
Sucumbeixo a la temptació d’expressar parer sobre el projecte de l’Hermitage. Consti que en la meva opinió és un assumpte relativament menor i que no mereix ser tan destacat en el debat públic. Però així i tot em proporciona una excusa per descriure el quadre conceptual en què crec que el debat s’hauria d’emmarcar.
Quan considerem un objecte cultural -una exposició d’artefactes de tot tipus, un concert musical, una representació teatral , etc.- el podem veure des de la perspectiva del consum o de la producció.
Una societat culta serà una societat consumidora d’objectes culturals, com més millor. En ella les autoritats públiques hi hauran d’exercir tres responsabilitats: promoure que la societat sigui culta, promoure que l’accés a la cultura estigui a l’abast de tots els ciutadans i promoure la disponibilitat, per la via pública, privada o público-privada, d’objectes culturals.
Ja vacunats, i després d’un any consumint llibres i sèries, la meva dona i jo ens hem llançat a consumir cultura a la ciutat. L’oferta musical està augmentant. També es pot triar entre 30 o 40 exposicions. En tenim amb contingut d’origen local, com Miró-Adlan a la Miró, Mart al CCCB, la donació Tous al Macba o la de Yago Hortal a Can Framis. Però també d’origen exterior: hem pogut veure excel·lents exposicions de gravat americà del British Museum al CaixaForum, o, al Museu Marítim, de l’obra d’Escher, aquesta proveïda per Arthemisa, una empresa italiana.
En principi, en aquest panorama hi cap perfectament una franquícia de l’Hermitage que, en proporció a la qualitat dels continguts, enriquiria el conjunt. És “en principi” perquè tot depèn del preu. El Guggenheim de Bilbao va costar molts diners a la hisenda basca. Els va sortir espectacularment bé, però hi van arriscar molt. En el cas de l’Hermitage el risc públic no es planteja: si algú perd diners, seran els inversors. Val a dir que en el nostre cas és improbable que el resultat tingui la qualitat del Guggenheim, però sumaria. Preferiria doncs que hi hagués Hermitage a Barcelona que que no n’hi hagués. No em pronuncio sobre la localització. L’encaparrament d’uns i altres sobre aquest punt és sorprenent. Espero que es resolgui. Si el projecte fracassa em sabrà greu. Però no hi perdré el son. Aquest assumpte no és com el de l’aeroport, on el fracàs seria un malson.
Des de la perspectiva de la producció les consideracions a fer són d’una altra natura. Ho il·lustro amb un exemple no cultural, de l’àmbit de la mobilitat. És bo que tinguem un país respectuós amb el medi ambient. Per tant m’agradaria que fóssim exemplars en conducció elèctrica i que això ho faciliti el sector públic, començant per la provisió d’infraestructures de recàrrega. Però he de dir que m’inquietaria si només fóssim consumidors i no productors de vehicles elèctrics. El lideratge i, en darrer terme, la prosperitat a llarg termini dependran crucialment del fet que estiguem molt presents en l’oferta dels productes tecnològicament de frontera. Per això és tan important aconseguir que Volkswagen es comprometi amb el vehicle elèctric a Seat.
Doncs amb els productes culturals és el mateix. Em fa vibrar més una exposició com la dels ibers al Museu d’Arqueologia de Catalunya, concebuda i executada aquí, que la d’Escher, concebuda, executada i entregada claus en mà per Arthemisa. Preferiria ser Arthemisa. No renunciaria evidentment a la possibilitat que ens visitessin les millors orquestres del món, però m’entristiria que aquesta fos tota la musica d’alta qualitat de què gaudíssim. I esclar que el Liceu ha de portar òperes produïdes arreu, però l’excel·lència acabarà sent mesurada per la producció pròpia. Tindríem un país culturalment isolat i pobre si no importéssim cultura, però tindríem un país culturalment provincià si només n’importéssim. És important produir-ne. De fet, convé anar més enllà: produir amb una qualitat suficient per competir globalment i exportar. Per exemple: grups musicals que són reclamats per tot el món (com Savall), o festivals musicals que atreuen visitants (com el Primavera Sound, el Sónar o el que s’intenta amb el Barcelona Obertura). El nostre patrimoni arquitectònic i artístic ja és un objecte cultural, podríem dir que de producció pròpia, que atreu visitants culturals, però podria atreure’n més si al seu voltant hi poguéssim desplegar projectes creatius, intensius en talent, a escala gran i econòmicament autosostenibles. Ens deixarien tres rèdits: llocs de treball molt qualificats, enriquiment dels productes culturals disponibles per al consum local i la satisfacció de ser apreciats al món pel que fem.
