El conte de la lletera

Una perspectiva optimista del que està passant a l’estat espanyol es podria explicar més o menys així: el Procés sobiranista català va fracassar en sentit estricte –Catalunya està igual de lluny de la independència que el 2010–, però s’han produït dos moviments de fons que poden condicionar el futur. D’una banda, el catalanisme majoritari s’ha tornat sobiranista, almenys en un pla teòric. De l’altra, a Espanya hi ha hagut una violenta reacció unitarista encapçalada pel PP i engrescada per la irrupció de Vox. Estirats pel maximalisme de la ultradreta, els populars s’han allunyat del centre i del nacionalisme conservador basc i català, que en època d’Aznar els va servir per formar majories. I com que Feijóo no acaba de rutllar i Vox té un sostre electoral relativament baix, el PP no té aliats alternatius per desbancar Pedro Sánchez.

Sánchez té molts problemes, també dins del seu partit, però també té factors que l’afavoreixen: el bon comportament de l’economia espanyola i sobretot la impotència del PP, que s’ha deixat encadenar per la ultradreta, de tal manera que, encara que sigui el primer partit espanyol, té vedat l’accés a la Moncloa. Com que Sumar tampoc no acaba d’aixecar el vol, l’autèntica frontissa de la política espanyola la formen els partits nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia. El creixement del BNG (que pot donar la campanada a les eleccions gallegues de diumenge); la fortalesa de Bildu i del PNB a Euskadi (que es disputaran la victòria als comicis bascos), i el pes de Junts i ERC a Catalunya i al Congrés (sempre barallats, però ara amb una estratègia de fons compartida) fan que qualsevol majoria parlamentària a Espanya hagi de tenir un aire plurinacional. I això inhabilita el PP, tant el de Feijóo com el d’Ayuso.

Si el sobiranisme català, basc i gallec (la històrica Galeusca) uneixen forces, poden determinar el futur de la política espanyola. Això els dona incidència a curt termini, però no és suficient per resoldre el contenciós territorial espanyol: una autèntica reforma estructural en el camí de la plurinacionalitat passa per trencar el marc constitucional, i això no és possible sense una majoria reforçada –és a dir, sense el PP–. Veient com governen el PP i Vox en moltes autonomies, sembla una perspectiva inviable. Però les ments més preclares i menys toreres del PP ja han entès que per tornar als bons temps del primer mandat d’Aznar cal reprendre la interlocució amb els nacionalistes de dreta –PNB i Junts–. Per tant, o els populars revisen alguns dels seus plantejaments immutables (Constitució o res) o es poden veure condemnats, com Sísif, a guanyar eleccions i quedar sempre fora del govern per falta d’aliats. L’alternativa: fer un reset com el del 1978, segellar una nova pau territorial a canvi de modificar l’estatus de les anomenades nacionalitats i, a partir d’aquí, el PP podrà somniar amb nous pactes com el del Majestic.

Potser això és un conte de la lletera. També ho va ser el Procés. I l’11-M. I també és un conte el d’Ayuso i la FAES, que somien amb fer caure Sánchez, arrossegar el PSOE cap a un neoespanyolisme de grans coalicions patriòtiques per esborrar per sempre la influència de bascos, catalans i gallecs. Ara bé: tan irreals són les fabulacions de les lleteres respectives com sostenir que l’Espanya actual, que és una mala caricatura de la del 1978, pot anar tirant a base de sanchisme tàctic, amb aquesta disfunció territorial crònica que és la font de tants problemes, tantes injustícies, tant malbaratament d’energies. Posats a somniar, somniem en la bona direcció.