Conte de Nadal

Eren el que es podria dir una família no tradicional, racialitzada, de classe netament treballadora. La mare feia de brodadora, ell era fuster. Maria. Josep. La gent va començar a mormolar en saber que un tal Gabriel, que anava d’àngel, s’havia plantat a casa d’ella i li havia dit que esperava un fill de Déu, un nin que havia de venir a posar pau damunt la terra. “Quina bajanada!”, cridaven els veïns en veure-la passar amb la sarrieta de la compra. Potser just era un rumor. Més endavant, però, es varen endur les mans al cap: na Maria, que era a la flor de la vida i no hauria tengut un embaràs de risc, havia optat per un mètode innovador d’inseminació artificial o artificiosa. La Immaculada Concepció. I hi havia qui en culpava l’àngel, d’altres un colom, i aquells altres defensaven que el nin s’havia creat a mesura que les paraules d’en Gabriel (és a dir, un poc, de Déu) li havien entrat per les orelles de la joveneta. “I el pare, què?”, comentaven uns. “Deus voler dir els pares…”, responien els altres amb aquell punt de malícia. I no arribaven a aclarir quin era el biològic i quin era l’adoptiu. El cas és que el part fou complicat, i els agafà de viatge. Anaven a Betlem, que ara fa dos mil anys ja era Palestina, i és curiós, perquè els governants d’aquell moment ja tenien la tendència de matar infants innocents (és a dir, infants de tota casta). Un tal Herodes, el rei, s’havia fet llegir el futur, i en saber que naixeria un nin que el podria destronar va perdre la pietat i la vergonya, i va dir: míssils. I na Maria i en Josep, sense doblers, voltant pels carrerons i les portasses, cercaven casa o aixopluc. Els varen negar el padró. No tengueren dret a subvencions ni a cap ajuda, i això que tothom assegurava que aquells nouvinguts només vivien del que els regalava el govern. Llavors varen entendre el que eren: una parella de refugiats. Ella va rompre aigües dins una establia i els primers dies sobrevisqueren amb el que bonament els duien els veïns. Panses, figues… “Ja veuràs, Josep”, deia ella, fitant el cel, “que tard o d’hora els de les Nacions Unides ens vendran a ajudar”. De l’explosió que va esclatar devers les dotze, enmig de la negra nit, en varen dir l’Estel d’Orient. Varen estar de sort: aquella vegada no hi hagué ferits.