Conte de Nadal

La dona camina, com pot, carregant quatre cadires de les de pinça, dues sota cada aixella. S’atura, les deixa un instant a terra, tanca, amb el comandament, la porta del garatge, les torna a agafar, va cap a un cotxe aparcat en doble fila, amb la capota oberta. Ja es veu que surt del traster, que deu ser al costat de la plaça de pàrquing, i les carregarà al cotxe de la capota oberta.

Està escabellada i es nota que suada. Aquella suor impensada de quan fas feina física, que no preveies, amb l’abric posat. Al cotxe hi ha un home, assegut al volant, que no l’ajudarà. Ella es queixa. “Podries sortir, no?”. I ell, també es queixa. “Si surto, em posaran multa. Que no veus la urbana, que està donant voltes?”. Ella mou el cap i prova d’encabir les cadires al portaequipatge. No se’n surt, no és gens bona distribuint a l’espai. Fins fa poc, aquesta característica era particularitat divertida, una broma familiar, però ara ja és un tret irritant, que se li sol retreure amb agror. Com que ho sap, i ho tem, es posa més nerviosa i ho fa pitjor. Al final, tanca la porta, sospira, i puja al cotxe. Obre la finestra. “Mai més! És l’últim any del tió, no cal! Acabem massa estressats!”, farfolla. Es corda el cinturó i aquest gest –el de “lligada podré descansar i algú em portarà a lloc”– la fa sospirar, amb un cert descans. Tira el cap enrere. Ell, de seguida, amb un gest impacient (ulls molt oberts, boca premuda, de muppet, palmells garratibats, com si sospesés dues mamelles) l’esperona a tancar la finestra, per no perdre escalfor.

Des de la finestra del bloc, la dona s’ho mira. La seva mirada, la de la dona de les cadires i la seva, es troben un instant. Totes dues se somriuen. La del cotxe sent enveja de la de la finestra. Sola a casa, en un dia com avui, potser llegirà un llibre –se l’ha comprat i l’encetarà avui– tota sola, amb una ampolla de bombolles –se l’ha comprat i l’encetarà avui– i música al tocadiscos. La de la finestra sent enveja de la del cotxe. L’estrès, el tràfec, els nervis, tenir algú a qui convidar. El dolcíssim i tediós compromís.