Conte de Reis

La senyora Aix, ja amb el pijama i els peücs posats, seu al sofà i es mira el mòbil. El marit, el senyor Uff, és al llit, també en pijama, mirant-se el documental d’un assassí en sèrie a la tele petita. Els dos bessons han quedat amb els amics per fer una volta. Ja tenen 15 anys, els regals se’ls van fer el dia de Nadal. El que volen, la nit de Reis, és sortir de gresca.

Algunes amigues de la feina de la senyora Aix tenen fills més petits, i aquesta nit aniran a la cavalcada i posaran aigua per als camells, la llet amb galetes per als Reis... Veure-les tan atrafegades (que si el paper d’embolicar, que si em falta això...) l’ha fet sentir molt nostàlgica. Ella i el senyor Uff, quan els bessons eren petits, paraven la taula per als Reis amb tot de llepolies (vi, formatge, pa amb tomàquet, pernil, dolços...) i quan els nens ja dormien allò era el seu sopar. Deixaven la taula sense recollir. Era divertit. Aquest any ella hauria comprat les llepolies igualment, però el senyor Uff ha dit que no tenia gana, que amb qualsevol cosa passava, que per tots dos sols no calia fer res.

Surt al balcó amb el telèfon mòbil. Ella sí que soparà. Truca a una d’aquestes empreses de menjar a domicili i demana sushi. Va cap a la nevera i s’obre una ampolla de bombolles. Se’n serveix una copa. S’espera, allà fora, veient l’animació del carrer i xarrupant. Als altres balcons hi ha sabates. La sensació li agrada: a casa tenen la calefacció massa forta, sempre ho diu i no li fan cas. Llavors mira a baix i pensa que altres veïns han tingut la mateixa idea que ella, perquè al carrer hi ha tres repartidors de Glovo. La llum del fanal projecta una ombra curiosa de tots tres, a la paret: hi ha tres camells amb tres gepes (les motxilles grogues) i uns Reis al damunt amb corones (els cascos de la bicicleta). S’acaba la copa. “Pugeu! –crida–. És aquí!” Els dirà que deixin els paquets al menjador i els oferirà una copa i galetes, i aigua, si en volen, pensa amb els ulls brillants per culpa del gas.