Contenidors en el paradís
En èpoques d'eleccions proliferen promeses, bones intencions i compassió cap al proïsme, i tot l'esmentat va acompanyat d'obres d'asfaltatge, arranjaments estètics en barriades deprimides i somnis d'aconseguir la Lluna, perquè junts els somnis i les fantasies són possibles!
Mentrestant, en moments de crisi són sempre les mateixes persones que sofreixen i pateixen la fúria de les recessions i les inflacions. En moments de crisi, i sobretot quan coincideixen amb les eleccions, per art de màgia, comença la pluja d'absurdes ajudes socials: per aquí uns 200 euros, per allà uns bons per fomentar el petit comerç i per calmar els ànims i afegir emoció a l'espectacle es rifen descomptes de l'IVA dels aliments bàsics. La cistella de la compra, malgrat tot esforç, segueix igual d'impossible per a moltes famílies acorralades per diverses despeses.
El que és cert és que en assumptes de problemes socials no basten les promeses impossibles i les solucions improvisades; per molt bones intencions que tinguin, poden semblar i ser insultants per als que sofreixen determinades dificultats; per exemple, el problema de l'habitatge. La veritat és que continua sent paradoxal trobar, als carrers d'una ciutat que ofereix el seu encant a tota mena de turistes, persones sense sostre i algunes barraques improvisades en ple espai públic. Resulta paradoxal continuar veient com a moltes persones, incloses famílies amb fills, no els queda més remei que compartir pisos i pagar per una habitació el que abans es pagava per una casa. Resulta paradoxal que el paradís que acull amb els braços oberts milers de turistes continuï negant el dret a l'habitatge als que el treballen i el mantenen també amb els seus impostos. Resulta paradoxal que en el paradís on els turistes tenen al seu abast un ventall variat de cases vacacionals s'arribi a pensar que la solució de l'habitatge per als altres simples mortals que l'habiten és emmagatzemar els seus somnis en contenidors…
No hi ha dubte que el més fàcil és fantasiar sobre les possibles solucions d'aquest problema quan les persones que les aporten no tenen la desgràcia de compartir bany i cuina i, sobretot, pagar molts diners per compartir i, a més, donar les gràcies. I si els rics en algun moment van tenir el capritx d'usar els contenidors com a part dels seus habitatges de luxe, doncs que sigui la seva fantasia i el seu capritx, i no cal arrossegar els que sí que sofreixen aquest problema a solucions fantasioses i fàcils que legitimarien enllaunar vides en 25 m2.
S'aproximen les eleccions i tornen a florir els somnis de les diferents classes polítiques, i les divinitats baixaran del seu Olimp per recordar als simples humans que són de la seva mateixa espècie, que són allí per vetllar per ells i cuidar-los a canvi d'un grapat de vots. Mentre que els simples mortals, invisibles, continuaran somiant el seu dret a somiar.
“Penso i després existeixo' és el comentari d'un intel·lectual que subestima el mal de queixal” (M. Kundera).