Contes pedagògics
El primer dia d’escola, A estava excitadíssima. Pegava botets davant el mirall i parlava sense aturall mentre sa mare li feia dues coes altes i plantoses, i son pare li preparava el berenar. Junts repassaren el contingut de la flamant motxilla turquesa i repetiren les recomanacions amb què cal subratllar la solemnitat quotidiana de dies com aquest. Va arribar a escola amb una bata impecable de roba de vichy, amb el canesú de piqué immaculat i una bosseta a joc per al berenar. Sa padrina li havia brodat el nom en punt de cadeneta: A.
Inquieta però pacient, sentia l’agradable crec-crec de la tela i escoltava els pares, sol·lícits, conversant amb la mestra jove i simpàtica, de qui varen rebre tota casta d’explicacions i instruccions. A la fi sa mare va traspassar la seva maneta a la de la mestra i així, agafades de la mà, varen travessar el pati. Mentre mirava de coa d’ull la barrera des d’on els pares la continuaven observant, va veure arribar B.
Quan B s’havia despertat aquell dia, ja feia molt que sa mare era a la feina. L’havia aixecada sa padrina. Tenien el temps just. Per les presses inusuals va recordar que era el primer dia d’escola. N’havien parlat poc. No hi havia temps ni esma per a cap cerimònia especial. L’artrosi de sa padrina li rosegava els genolls i l’humor. Massa anys de fer llits i escales, què vols?
Arriben justes de temps i un poc desorientades. El babi vermell, un poc descolorit, que li ha passat la cosineta gran, la fa sentir major. Està molt contenta. Sa padrina parla amb aquella mestra tan simpàtica i fa esforços per retenir tot el que s’han deixat: ha de dur sempre l’agenda, no ha d’embolicar el berenar en paper de plata, havia de dur un rodet de fil del seu color preferit, és important que els pares s’impliquin... Que gran que és el pati. Sort que la mestra l’ha agafada de la mà.
L’escola va resultar ser un lloc divertit i lluminós, on les hores s’escolaven entre jocs didàctics, projectes educatius, activitats extraescolars i racons d’aprenentatge. Els capvespres, A tenia entrenament de natació i classes de violí. Això li va ensenyar autodisciplina i organització del temps. Els caps de setmana feia tallers familiars i sortia amb l’estol excursionista. Passava moltes hores pintant o escoltant música i sempre llegia una estona abans d’anar a dormir.
Els horabaixes de B també són molt divertits. Com que té pocs deures, passa moltes hores amb els cosins, que viuen a veïnat. Sovint tots sols. Berenen de galletes de xocolata i juguen a la Play. Sopa tard i queda adormida al sofà mirant la tele. No sempre pensa a rentar-se les dents. A pesar de la bona actitud, es va endarrerint en els estudis. Es decideix, però, que és millor que no repetesqui.
Quin canvi, l’institut. Allò sí que era divertit. Una vegada adaptada, A hi va xalar molt: el teatre, el club de debat, el viatge d’estudis, els estius a Irlanda... Com que no tenia una base especialment sòlida ni estava acostumada a memoritzar res, qualque assignatura se li va fer costa amunt. Sobretot si el professor s’entestava a fer un enfocament competencial sense haver-los ensenyat l’abecé de la cosa. Tot es va solucionar, però: els pares l’ajudaven amb els deures i pagaren qualque repàs per als casos més recalcitrants.
B, en canvi, naufraga. No arriba a entendre la dinàmica de l’institut. El clima d’aula –“excitat” per la disciplina “relaxada”– no permet l’atenció especial que necessita ni afavoreix la seva malmesa concentració. El garbuix de flipped classes, mindfulness i ludificació indiscriminada l’entreté, però no la fa avançar. El GSuite se li entravessa. L’avaluació competencial li resulta insalvable i a casa no troben la manera de poder-la ajudar. Incomprensiblement, B no pot entrar al programa de PMAR perquè “no ha repetit mai”. Tampoc pot passar a FP perquè no hi ha places. No n’hi ha mai. Rodola uns anys més per l’institut fins que ho deixa als 16 anys sense titular. Game over.
El pas d’A per la universitat va ser radiant. Especialment l’any de l’Erasmus. En acabar, els pares li aconsellaren fer un màster a fora, mentre acabava de concretar els seus plans professionals. Finalment es va decidir: seria mestra d’Educació Infantil.
El primer dia d’escola està tan nerviosa com els infants. Els ha anat rebent al pati. A la fi arriba la darrera, C. Ve amb una padrina desorientada que li explica que sa mare no ha pogut venir. Que d’ençà que l’hotel va tancar, no té feina. Que a la fi li ha sortit una escala i no ho ha pogut arreglar per acompanyar la nina. Que li sap greu. Que sí, que tot d’una que puguin li compraran l’agenda.
A somriu a C, una nina d’ulls enormes amb un babi vermell, un poc descolorit. Sembla molt contenta. Li recorda qualque cosa, però no sap què. Molt il·lusionades, travessen el pati agafades de la mà.
Nanda Ramon és professora
