Continuen xiulant Raimon
El tàndem PP-Vox va insistint en el fet que cal derrotar ETA, que com tothom sap continua activa i posa cotxes bomba pràcticament cada dia. El terrorista Txapote es veu que és amic íntim de Pedro Sánchez, el qual no es vota mai a si mateix sinó als independentistes catalans i bascos. Etcètera. Tot això és ridícul, evidentment; però és alguna cosa més que ridícul. L'argument és deshonest i fal·laç. Quan el concreten apel·lant a les persones que van patir aquella bogeria que per sort ja no existeix; quan posen morts damunt la taula sense cap barrera moral ni gens de respecte real per la memòria de les víctimes, travessen una línia vermella que els ubica fora del debat homologable en el si d'una democràcia europea. Reivindicar la memòria de les víctimes no només és lícit: també és necessari. Fer-la servir amb finalitats partidistes, en canvi, no té cap justificació.
L'abans i el després, el gran punt d'inflexió –de fet, l'inici del camí sense retorn d'ETA– es va produir l'any 1997. El 10 de juliol ETA va assassinar el regidor del PP Miguel Ángel Blanco d'una manera especialment cruel. Dos mesos després, al setembre, hi va haver un acte multitudinari a la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid. Un dels convidats era el cantant Raimon, que hi va acudir solidàriament. Tot just començar l'actuació, el públic el va xiular i insultar perquè cantava en català. No va ser pas una minoria: la reacció fou espontània i massiva, tal com es pot comprovar perfectament en les imatges que es conserven d'aquell acte. També van insultar i xiular l'actor José Sacristán: "¡Comunista, comunista!" Ambient crispat, obscur, guerracivilista. El mateix Raimon va declarar al cap d'uns mesos en una entrevista a La Vanguardia que la vexació no anava adreçada a ell, sinó a una llengua i a una nació que es percebia com una realitat estranya, aliena. Llavors, el silenci de la majoria d'intel·lectuals espanyols va ser gairebé estrident, malgrat l'extraordinària gravetat del que havia passat. Els fets els incomodaven molt, perquè a partir de llavors ja no podrien continuar esgrimint les velles hipocresies de la Transició. S'acabava de veure el llautó d'una manera gairebé obscena, i van decidir callar. Hi va haver excepcions, sens dubte. Van ser poques. Molts anys després, també han callat amb relació a les clavegueres de l'Estat.
La paraula il·lusió fa referència simultàniament als errors de percepció (una il·lusió òptica, per exemple) i a l’esperança. La Transició va ser una il·lusió en els dos sentits del terme. La segona d'aquestes accepcions –la que evoca la gran eufòria col·lectiva d'aquells dies– ha estat reflectida en tota mena de formats: des d'estudis acadèmics rigorosos fins a comedietes televisives. La primera, la que ens recorda que potser només fou un miratge enganyós, sempre ha suscitat, en canvi, una certa prevenció. Fa uns anys perquè es considerava inoportuna, i actualment perquè provoca un cert temor a ser acusat de revisionista. Ara ja resulta gairebé impossible oblidar les conseqüències reals d'aquell fals atac d'amnèsia, però. Al cap dels anys, les coses tornen a estar ben clares. L'ambigüitat o la dissimulació han quedat enrere, fins i tot en el terreny dels símbols. Ara ja sabem de quin mal hem de morir: el silenci majoritari sobre qüestions com les clavegueres de l'Estat no parteix passivament de la indiferència, sinó que sovint deriva proactivament de l'hostilitat. Ignorar-ho ja no serveix de res. Prefereixo la cavernícola i primària sinceritat de la xiulada a Raimon, fa 26 anys, que el doble discurs actual d'alguns que ens venen a explicar de tant en tant que som una merda, com va dir Galinsoga.
Fem un balanç sumari. El tres de maig de 2018, ETA es va dissoldre definitivament. Que s'aturi la violència és, o hauria de ser, una bona notícia per a qualsevol persona. Aquell canvi brusc, però, va desmanegar un argumentari senzill i eficaç que tenia dècades d'antiguitat i que havia servit per desacreditar la legitimitat de l'independentisme pacífic, així com la d'altres dissidències. Pel que estem veient a les Balears o al País Valencià, però, Raimon –el que representa, en molts sentits, Raimon– encara continua sent xiulat i escridassat amb ganes, i sembla que la cosa no ha fet res més que començar, segons els mateixos protagonistes. El fet que una campanya electoral duta a terme el juliol de 2023 es plantegi com si ETA encara existís diu molt de la manca d'escrúpols de certs dirigents polítics. Diu molt també del paper de certs mitjans de comunicació que semblen haver renunciat a la decència periodística fa temps.
