La continuïtat discontínua del Govern
Pedro Sánchez ha qualificat el nou govern com 'de continuïtat'. Els titulars dels diaris El País i La Vanguardia coincidiren en el mateix qualificatiu. Un traç excessivament ampli i una brotxa massa gruixuda. Possiblement des de la perspectiva dels socialistes pugui ser correcte, però no pas vist des de més lluny.
Es manté el govern de coalició, com a concepte, però, en la seva composició, no és la mateixa coalició. Des dels temps de la moció de censura a Rajoy, Podem havia estat el gran munyidor del bloc que ha donat suport a Pedro Sánchez. En el govern de coalició anterior s’havia constituït en el motor de les posicions més progressistes i disruptives. En el nou executiu no hi ha la formació morada, és una discontinuïtat suficient significativa per a no ésser tinguda en compte. Constitucionalment el President és l’únic responsable del nomenament dels ministres i, per tant, culpable del gap.
Si fem història, cal recordar que la primera opció de Pedro Sánchez va ser una coalició amb Ciutadans, al març del 2016. Rufián a Sánchez, en el recent passat debat d’investidura: “Mire este hemiciclo, ¿ve aquí alguna alternativa? ¿ve a Albert Rivera?”. Ciutadans ja no existeix. El gruix de Sumar que ara està al Govern, en aquella ocasió, era partidari de donar suport a l'intent d'investidura de Sánchez amb el centredreta. Qui es va mantenir ferm, en solitari, fins a aconseguir una coalició progressista va ser Podem. Sense aquesta insistència, s’hauria creat una “petita gran coalició” entre socialdemòcrates i liberals. Un futur diferent. No ens enganyem, certa discontinuïtat hi haurà en la sensibilitat política de l’executiu sense Podem, la peça que va galvanitzar la passada coalició.
Ara, Pedro Sánchez se sent triomfador. El personatge, que l’any 2019 “no dormiria por lanoche” per causa de Podem, després de quatre anys de compartir taula amb el “malson” morat, guanya a les dretes enforinyades, reedita la presidència, presumeix davant els socis europeus i les nits agafa el son gràcies a una companyia més silent. Enric Juliana diu que el discurs de Yolanda Díaz té la “textura de un bizcocho”. Potser volia dir que es desfà amb facilitat. Però, el president mira més lluny, aspira a ampliar la base del seu partit i per això li va bé un Consell de Ministres més tendra. Un canvi sense soroll, a les antípodes de “trencar ous per fer una truita”. Possiblement, un allegro ma non troppo.
L’operació sanchista seria un episodi més en la readaptació del partit socialista al post-bipartidisme. Els 69 diputats de l’any 2015 de l’esquerra disruptiva varen encendre totes les alarmes. La dreta mediàtica i judicial espanyola i la policia patriòtica varen engegar una estratègia de voladura de l’espai morat i de lawfare sense cap mirament. Als socialistes només els calia esperar veure passar les restes. En l’espera, Sánchez escull Ciutadans per col·ligar-se, investidura fallida; repetició electoral i l’esquerra renovadora resisteix; 'no és no', defenestració de Sánchez i abstenció del PSOE per fer president Rajoy; manual de resistència i resurrecció; finalment, formació d’un bloc nacionalista-progressista per una moció de censura, orquestrada per Iglesias, que farà president Sánchez. Aquesta és la informació, la narrativa és una altra.
Després d'una nova repetició electoral, arriba el govern de coalició que Iglesias anhelava. Feia algun temps que s'havia pogut observar que l'espai de l'esquerra alternativa perdia força electoral més per la guerra de vanitats que pel lawfare. Juli Cèsar: “Estimo la traïció, però odio el traïdor”. Pablo Iglesias dimiteix i digita Yolanda Díaz; tot junt, una passa en fals. Pedro Sánchez continua esperant, la seva habilitat consisteix que altres li fan la feina bruta. El resultat és que avui Podem no forma part del govern d'Espanya, sense embrutar-se ell les mans. Com un fet natural, sense despentinar-se, defineix el nou executiu com un govern de continuïtat per "dotar d'estabilitat el país". Dormirà més tranquil, somiant que algun dia ho podrà fer sol, com els seus avantpassats.
Pedro Sánchez no pot pensar en majories absolutes, però sí a tenir una majoria suficient per governar en solitari. És evident que s’estima més negociar amb Podem estant aquest fora que dins del govern. Igual que ho haurà de fer amb ERC i EH Bildu, a més de PNB i Junts. Amb aquest panorama, Sumar no serà l’interlocutor més vàlid per parlar amb aquesta esquerra disruptiva. Podem exigia primàries a Sumar per continuar i Yolanda Diaz no hi ha estat interessada perquè quantificaria la seva debilitat i la incoherència dels vetos a Podem i alguns dels seus dirigents. Potser que aquesta pantalla ja hagi passat. Amb ERC i EH Bildu, la reforma laboral, amb el suport d’uns suposats vots UPN, encara cueja.
La governança de la complexitat dels pactes amb els aliats de legislatura es presenta com un fet clau per a l'estabilitat del govern. Per primera vagada, tots els que hi estan, hi són i volen jugar. La bilateralitat, és a dir, cadascú no sap amb exactitud el que els altres socis parlen amb el Govern, no és el millor mètode per generar una confiança mútua. La multilateralitat, si no hi ha una dissecció i parcel·lació prèvia de les matèries, és un objectiu impossible. En tot cas, sembla que aquest serà el taló d'Aquil·les de la legislatura i Sumar serà un soci d’escassa capacitat interlocutòria. Si no aixeca la veu en altres temes perdrà visibilitat, algun ou haurà de trencar si vol ser alguna cosa més que una crossa dels socialistes. Pedro Sánchez ha dit que el govern havia de tenir un "alt perfil polític". Efectivament, sempre hauria de ser així.