El contorn del paisatge, i l’horitzó
A la memòria de Miquel Strubell i Trueta
Catalunya és una nació cívica i política, compartida en diferents graus de desenvolupament i maduresa amb la resta de Països Catalans. I com a tal nació, aspira a ser sobirana i té dret a l’autodeterminació del seu futur, a acordar la forma de relacionar-se amb els països veïns i a participar com a subjecte polític amb veu pròpia amb la resta del món en els diversos espais de col·laboració internacional.
UN CONVENCIMENT. Estic segur que la majoria de catalans, si més no els que volen participar activament en la construcció del futur del país, si poguessin decidir lliurement, sense amenaces ni coaccions, voldrien independitzar-se d’Espanya. Les raons són massa òbvies per haver-les de repetir. Estats d’ànim a part, el desig es manté i, en condicions favorables -que no són les actuals-, creixeria. És una qüestió de millora de les condicions de vida, sí, però sobretot d’aspirar a una més gran radicalitat democràtica i de respecte per la dignitat nacional, per la cultura i per la llengua. És a dir, es tracta gairebé d’un somàtic desig de supervivència i de projecció cap al futur.
UN HORITZÓ. Ser una nació respectada i políticament emancipada és l’horitzó. És a dir, el destí polític final és ser un estat sobirà. Si més no, segons els cànons d’institucionalització política actuals. I no cal dir-ho, sempre a punt d’adaptar-nos a les possibles noves fórmules i disposats a compartir lliurement aquesta sobirania amb les organitzacions polítiques supranacionals que calgui. A la majoria de catalans, per posar dos casos, la Unió Europea o les Nacions Unides no és que no ens creïn cap mena de reserva, sinó que juntament amb la immensa majoria de polítics, intel·lectuals, científics, empresaris i fins i tot poetes -més d’una vegada, amb un excés d’ingenuïtat-, sempre ens hi hem volgut emmirallar i hi hem dipositat l’esperança d’un país millor.
UN PAISATGE. Però si l’horitzó és net i clar, entre ell i nosaltres s’interposa el paisatge d’una silueta massissa i compacta. Aquest perfil que s’avantposa a l’horitzó, si més no fins ara i de fa molt, massa temps, ha estat un obstacle insalvable. Encara pitjor: després d’una dècada d’avenços ràpids en què semblava que tot i les dificultats el podríem franquejar, en els darrers cinc anys s’han alçat nous contorns adversos. Primer, la repressió que ha resultat eficaç a l’hora d’encomanar-nos el que pretenia: la por i la paràlisi. Després, una pandèmia que ens ha aïllat i dispersat quan més calia sortir i congregar-nos. I, ara mateix, una guerra cruel que portarà a un replegament internacional amb reculada de drets democràtics i incomoditat, si no menyspreu, per les nostres aspiracions nacionals. Tot plegat, una suma d’incerteses que no esborren pas l’horitzó, que queda net més enllà, però que tracen un paisatge més inhòspit que no havíem imaginat.
UN COMPROMÍS. Tanmateix, als grans objectius no s’hi renuncia pas en funció de si es tenen a tocar o de si són lluny. En molts casos, es tracta de combats inacabables, com els de la justícia social, la pau al món o voler frenar l’escalfament global. Com més lluny són, més intensitat exigeixen. I qualsevol petit avenç ja és una gran victòria. De la mateixa manera, la lluita per la dignitat nacional, pels drets cívics i polítics, per la grandesa d’una cultura o per la vitalitat d’una llengua no pot estar condicionada per l’amabilitat o l’aspror del paisatge, sinó per la irrenunciable bondat de l’horitzó.
Així és com ho va entendre el patriota anglès i català Miquel Strubell i Trueta, que la setmana passada ens va deixar. L’entusiasme i el compromís mostrats fins al seu darrer alè pels seus dos estimats països ens han de ser un orgull per tot allò que va aconseguir i una invitació a seguir lluitant per tot allò que encara ha de venir.