Contra l’abstenció
Podem parlar d’Espanya com si fos un xalet i dir que com a país es troba a primera línia, que és homologable a qualsevol altre estat europeu. Amb bigoti o sense, Espanya va bé.
Aquí no hi ha cap problema perquè qualsevol persona s’expressi com vulgui i quan vulgui, especialment si té una opinió contrària a la del govern. Aquí ningú no acaba a la presó per haver escrit un tuit o una pancarta. Aquí ningú no es veu forçat a l’exili per les lletres de les seves cançons. De fet, no hi ha cap raper mallorquí que hagi hagut d’anar-se’n a viure al cor d’Europa per una condemna ferma contra la llibertat d’expressió. Aquí és impossible que cap grup de música rebi una denúncia de la policia perquè un programa d’humor fa servir una cançó seva per denunciar violència, detencions indiscriminades i mutilacions. Aquí no se segresten números de revistes satíriques ni es retiren llibres que destapen casos de corrupció. Aquí pots dir el que vulguis, sempre que siguis titellaire. Aquí et pots descarregar qualsevol aplicació per al mòbil i obrir els llocs web que vulguis, perquè l’ús d’internet és tan lliure o més que a països com Turquia, la Xina o Corea del Nord.
Els Centres d’Internament d’Estrangers no existeixen. Aquí no hi ha hagut mai camps de concentració. Aquí, els drets de les persones LGBTI estan totalment garantits i les persones trans fa temps que viuen lluny de la patologització. Aquí cap dona no és assassinada pel simple fet de ser dona, i molt menys en mans de la seva parella. Aquí hi ha un govern preocupat pels drets de les treballadores sexuals, que permet que aquestes se sindiquin i que facin sentir la seva veu. Aquí, és clar, la policia no ha matat mai persones que intentaven botar uns filferros a la frontera amb un altre país. Les persones que moren cada dia al Mediterrani no tenen res a veure amb les polítiques d’aquí. La monarquia espanyola no trafica amb armes. Aquí se segueix punt per punt la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Naturalment, tampoc no hi ha desnonaments ni és la policia qui els perpetra. Federico García Lorca es va morir. José Antonio Primo de Rivera és una víctima. Franco va ser exhumat sense que es permetés cap exaltació dictatorial. Brandar una bandera feixista, aquí, com a Alemanya, està penat per la llei.
Voler votar és terrorisme. L’independentisme és violent. Aquí, si una cosa pot presumir de ser independent sense acabar a la presó, és la justícia. És impossible, per exemple, que un candidat a la presidència prometi en campanya el retorn forçat d’una persona que viu i es mou lliurement per tot Europa. Aquí hi ha separació de poders. Aquí no hi ha presos polítics. L’espanyolisme no és nacionalisme. Aquí es fa feina a contrarellotge perquè el planeta no se’n vagi en orris i ja no estan en vigor ni la Llei Mordassa ni la darrera reforma laboral.
Espanya –ho podeu repetir amb mi, movent molt fort la llengua dins la boca, però sobretot sense obrir la boca, no fos cosa que algú us sentís– va bé.
Aquest 10 de novembre, anar a votar no és important.
