Contra l'autenticitat
Amb esgarrifança, si no amb crides apocalíptiques, hom es demana d’on neix aquesta mena de cultura política que creix arreu del món i que sovint porta partits i líders descaradament autoritaris fins a la victòria. És a dir, què alimenta les organitzacions que burxen en els sentiments que ens fan més vulnerables –la por, la frustració, el ressentiment, l’odi...– i en les emocions que apel·len a la intimitat més irreflexiva i obvien l’individu complet amb la seva raó crítica, la força de voluntat i la responsabilitat col·lectiva.
Hi ha respostes de perspectiva immediata que vinculen aquests èxits autoritaris a circumstàncies recents: crisis econòmiques i empobriment de les classes mitjanes, nous processos migratoris i amenaces dites identitàries... Però, sense discutir-les, crec que hi ha raons de més abast i profunditat que també cal tenir en compte. Són causes que no s’identifiquen fàcilment amb els corrents ideològics més reconeguts perquè els són transversals, i que jo anomenaria l’imperi de la subjectivització de la política. Parlo d’allò que ens han convertit en consumidors de política, de salut o d’educació, i en clients capriciosos de serveis públics de benestar. El símptoma més clar de tot plegat és aquesta jaculatòria tan repetida pels polítics en temps electorals en què s’atribueixen “parlar dels problemes que importen a la gent”, com si el que importa individualment fos el més important col·lectivament.
Per explicar aquest llarg procés de subjectivització de la política –i de tots els àmbits de la vida social–, recorreré a una anècdota viscuda personalment. Fa quaranta anys, una xarxa d’escoles catalanes va fer una enquesta casolana entre els seus pares on se’ls demanava quins eren els principals valors dels seus fills adolescents. En van destacar quatre: la creativitat, la sinceritat, l’espontaneïtat i l’autenticitat. I quan ja tenien l’enquesta, em van demanar que els la comentés en una trobada general. Amb tota la cordialitat de què vaig ser capaç, els vaig aigualir la festa.
El que els vaig dir és que aquelles suposades qualitats no tenien cap contingut precís, que només posaven l’èmfasi en les actituds individuals subjectives, i que en definitiva, totes convidaven a l’autoengany. Al capdavall, la creativitat no pot ser avaluada per ella mateixa, només pel resultat d’allò que es crea. La sinceritat no pot evitar ser portadora de grans autoenganys. I l’espontaneïtat, en la mesura que la podem identificar socialment, és un comportament tan estereotipat com ho poden ser la timidesa o el pudor. En definitiva, valors absolutament buits.
Però és l’autenticitat la mare de totes les altres confusions, perquè posa en primer pla la idea que el més valuós que té una persona és la seva subjectivitat, el que “surt de dins”, sense contaminació externa. Tanmateix, el que surt de dins primer hi ha d’haver entrat, i el fet que es consideri “autèntic” –amb un ben identificable regust rousseaunià–, només vol dir que s’és incapaç de reconèixer el deute que cadascú de nosaltres té amb la pròpia tradició social i cultural a la qual pertanyem, com sosté Toni Sala al seu darrer llibre, Tradició i creació. Dit en termes antics, l’autenticitat no esborra el vincle que tenim amb el pecat original que hem heretat.
Doncs bé, com diria Miquel Martí i Pol, “això ja ens ve d’antic”. Potser no del rebesavi, que diu ell, però sí de les generacions filles dels anys setanta que, com mostrava aquella enquesta benintencionada, han cregut més en la transgressió de les formes que en l’aprenentatge dels continguts sòlids; més en les emocions fortes que en la raó crítica; més en els pedagogs del bonisme rousseaunià que en els de la responsabilitat virtuosa; més en els líders “espirituals” –s’entengui, en els gurus de l’autoajuda– que en el rigor intel·lectual i la ciència.
I no és estrany que, des d’aquesta ideologia de l’autenticitat, s’hagin traslladat a figures infantils i adolescents els lideratges dels grans projectes de canvi social. Què hi ha més autèntic i sense sospita que manipular criatures suposadament innocents per fer propaganda creïble? Gilles Lipovetsky afirmava en una entrevista recent a El País que cal ser crítics amb la religió de l’autenticitat que ens fa creure que ens resoldrà tots els problemes. I afegia: “Greta Thunberg, amb els seus cants a l’autenticitat, no és el camí correcte per trobar solucions”. Una religió que, segons Lipovetsky, també explica l’èxit de tots els Trump que es mostren així, sense hipocresies i autèntics. Sí: autènticament vulgars i violents.
La defensa de la democràcia és també un combat contra la subjectivització de la política i, en general, de la vida social.
