El feminisme és ara la primera línia de defensa davant l’extrema dreta. Mentre cada vegada creix més la conscienciació de la feinada que ens falta fer perquè les dones i els homes tinguem una igualtat d’oportunitats real, la caverna reacciona. I ho fa negant, fins i tot, la violència masclista en nom d’una falsa discriminació dels homes en la justícia. Tan sols cal llegir els testimonis que publicam avui mateix al dossier d’aquest diari per tenir clar que el problema del masclisme és real i estructural, que ens afecta des que naixem i que no es redueix a un assumpte de violència intrafamiliar. Però no hi ha pitjor cec que qui no hi vol veure.
Vox i els seus sequaços s’han convertit en un baluard del masclisme desacomplexat, el més explícit, quan semblava que s’obria el camí per fer-lo desaparèixer. Per sorprenent que sembli, en ple segle XXI defensen idees caducades, ja sigui per la por de perdre privilegis o per un interès purament electoral; és el mateix. Però una part cada vegada més gran de la societat és impermeable a la demagògia d’aquests arguments perquè té clar que feminisme no és l’antònim de masclisme, sinó una reivindicació de justícia, d’igualtat real i de llibertat tant per a les dones com per als homes.
La lluita contra l’extrema dreta i en defensa del feminisme han de ser la mateixa. Són la mateixa. Perquè el feminisme és fonamentalment una lluita antiautoritària contra l’opressió de l’home vers la dona, però també de l’home cap a si mateix. Ells no ho saben, però els homes que creixem castrats a l’hora de sentir i d’expressar-ho, que ens educam per vèncer i imposar-nos, tampoc som lliures.