EscriptorEls vuit diputats que Balears envia al Congrés de Madrid constitueixen una infrarepresentació que podia tenir sentit per raons demogràfiques l'any 1978, però que no en té l'any 2019 per motius econòmics, quan Balears és un dels principals contribuents de l'estat espanyol, amb un dèficit fiscal del 14% destinat a pagar l'Espanya subvencionada. Els resultats electorals de diumenge passat van efectuar un repartiment aparentment equitatiu d'aquests vuit escons: dos per al PSOE, dos per a Unides Podem (amb una important transfusió de vot des de MÉS cap al partit d'Iglesias, que els ecosobiranistes farien bé d'analitzar més enllà de pseudoarguments com el fet que va ploure el dia de les votacions), dos per al PP i dos per a Vox. Dit d'una altra manera, dos escons per a la socialdemocràcia anomenada socialista, dos per al centreesquerra d'Unides Podem (en efecte, fa temps que el partit morat no és revolucionari ni pretén “assaltar el cel”), dos per a la dreta extrema del PP i dos per a l'extrema dreta de Vox. No són uns resultats tranquil·litzadors, en la mateixa mesura que desassosseguen els 52 diputats obtinguts pel partit neofeixista que lidera Santiago Abascal, un individu que presumeix d'anar armat amb una pistola com Harry el Brut. Abascal no comprèn que, en un film de Clint Eastwood, ell només podria aspirar a fer el paper d'un d'aquests gallets que gosen enfrontar-se al protagonista i que en surten escaldats i fent el ridícul.
Hi ha diversos motius que expliquen l'auge d'un partit com Vox, entre els quals no n'és un de menor el fet que el candidat del PSOE, Pedro Sánchez, fes una campanya infame amb un discurs molt proper a la dreta dura, poc abans d'acabar abraçant-se a Pablo Iglesias després d'haver fet repetir les eleccions precisament per evitar aquesta abraçada. Però el motiu principal és un altre. Qui ho ha volgut ha pogut veure que, si Vox ha pujat tant, és perquè Ciutadans ha pràcticament desaparegut. Això vol dir que la immensa majoria del vot de Ciutadans ja era d'extrema dreta, i que només han fet falta un parell d'esdeveniments que han fet pujar la temperatura social (la sentència contra els líders del Procés i els consegüents disturbis a Catalunya, una exhumació de Franco perpetrada amb el màxim desencert possible) perquè aquest electorat preferís desfer-se de les disfresses liberals del ja políticament difunt Albert Rivera i sortir a cantar “A por ellos, oé” amb la camisa espitregada. “Ellos”, per si qualcú no ho acaba d'entendre, som nosaltres: els que xerram català (o mallorquí, com li vulgueu dir), les dones i els migrants, no necessàriament per aquest ordre. Seguint la traducció, “a por ellos” vol dir exactament el que sembla: no són gent que s'expressi amb gaires metàfores.
Vol dir això que a Espanya hi ha 3,6 milions de feixistes? Vol dir que hi ha 3,6 milions que no troben antipàtiques aquestes, diguem-ne, idees. L'altre motiu fonamental que fa pujar l'extrema dreta, aquí i a qualsevol altre país, és una ciutadania amb deficiències educatives. En aquest sentit, és urgent tornar a recordar que Balears és una de les regions de la Unió Europea amb majors índexs de fracàs i abandonament escolar, cosa que va directament lligada a models econòmics basats en l'explotació de masses de mà d'obra no qualificada. Està bé que el Govern de Francina Armengol surti tot d'una a reclamar els doblers que l'Estat deu als ciutadans de Balears (abans i tot que Sánchez i Iglesias hagin pogut trobar els suports per al seu govern). Però si la millora del finançament és una urgència immediata, la superació de l'analfabetisme escolaritzat és una necessitat bàsica que s'ha d'afrontar pensant en el termini llarg i mitjà.