Diu el filòsof Santiago López Petit, en una entrevista a la revista Crític: “Quan un jove, avui, va a buscar feina i es troba la situació actual de precarietat i d’explotació, és perquè fa molts anys, quan encara no havia nascut, vam perdre”. Diu moltes més coses, evidentment, però aquesta idea d’haver perdut, quan s’acceptà el consumisme com a dogma i la irresponsabilitat de la delegació com a forma, és central i pens que s’hi ha d’incidir, almenys per no mantenir l’interminable bucle de frustracions. Perquè, malgrat aquest haver perdut en la globalització, cal anar a cercar petites victòries en la proximitat i des de la modèstia. Els governs progressistes no canviaran el model productiu ni faran desaparèixer les classes socials, convé saber-ho i no acceptar-ho a l’hora, però poden fer més justes les relacions laborals i la càrrega impositiva, per exemple. Avançar en drets socials o fer una narració més justa de la història, són algunes d’aquestes conquestes per les quals és del tot injust reincidir en el discurs frustrant que tots són iguals i recórrer al tradicional “me’n fluix de triar per no prendre”. Cal recordar-ho, especialment aquests dies, quan al cementeri de Porreres una brigada forense, pagada per les institucions públiques, exhuma fosses i ens retorna una dignitat que ha romàs enterrada al llarg de 40 anys de franquisme i molts més de silenciosa pròrroga. Podem continuar criticant el protagonisme dels càrrecs públics que han fet la passa que d’altres, en tants d’anys, no havien fet o voler creure que el seu orgull és el nostre, perquè ens representen; triau. No haurem guanyat la guerra a la indecència però podem guanyar la batalla al vergonyós oblit.