Contra la premsa
Fins fa només unes setmanes, MÉS adorava la premsa que avui detesta. Les mamballetes s’han convertit en insults i lliçons gratuïtes. El punt d’inflexió ha estat la veritat, ni més ni menys; però una veritat que ara molesta.
A la UIB segurament no tenien tants de motius per a l’adoració. Només uns quants periodistes s’han ocupat els darrers anys de les qüestions que se substanciaven allà.La Universitat sempre ha lamentat la despreocupació dels mitjans, i supòs que en part té raó. Tampoc és segur que una major atenció mediàtica hagués evitat que les investigacions d’Escribá transitassin fronteres inacceptables, presumptament.
Recordau que Matas acumulava desenes de delictes mentre els periodistes només en criticàvem la megalomania, en el millor dels casos.
El cas Minerval marcarà un abans i un després en la relació entre la UIB i els periodistes i –si ho hem de jutjar per la reunió que va convocar Llorenç Huguet amb una vintena de docents dimecres– aquí hi entram tots, fora distincions.
Entenc que els preparadíssims docents no vulguin recórrer a la premsa local per informar-se, de la mateixa manera que molts de nosaltres tampoc entraríem a la UIB per formar-nos, però algunes de les afirmacions que es van fer en aquella trobada em semblen de jutjat de guàrdia (mai millor dit).
El rector havia convidat un grup de col·laboradors i professors de confiança per justificar la seva actuació aquests darrers dies. Huguet va qüestionar el paper de la premsa en aquest cas. Legítim. Però la seva prudència contrasta amb exabruptes com a mínim injustos.
“No és que publiquin rumors, publiquen mitges veritats... la premsa només diu la veritat quan aquesta ven”, deia ufanament un dels assistents. Ningú li va replicar.
“És igual el que diguis, tanmateix ho giraran tot.. el millor és callar i passar de la premsa”, aconsellava al rector el mateix ‘expert’ en comunicació.
Tan residual és la confiança de les eminències en els mitjans que a la trobada es va plantejar seriosament la possibilitat de recollir en un article “totes les dades científiques que tenim” (sobre el cas Minerval) i pagar als diaris perquè el publiquin, ja que “en cas contrari no sortirà”. Sort que Aina Calvo, també present, va treure la concurrència dels codis decimonònics i advertí que els mitjans escrits només suposen una part de la premsa i que seria contraproduent. De tota manera, l’exbatlessa de Palma també s’apuntava a allò de ‘passar de la premsa’ i suggeria carregar-se d’arguments per convèncer amics i veïns. Tanmateix la turba a la qual ens dirigim els periodistes no entendria mai qüestions tan complexes que tenen a veure amb placebos i patents.
Intentarem millorar per estar a l’altura.
Acabam la setmana comprovant amb estupefacció que des de la Conselleria de Turisme no es conformen a mirar cap a un altre costat davant temes banals com la saturació turística o el lloguer vacacional. Ara també filtren amb ‘habilitat’ informacions dubtoses que avalen la seva estúpida desídia. Bravo!
PD: El pròxim exbatle de Palma, José Hila, és capaç de fer una reverència a Susana Díaz (tacatà!) a les 19.30 h i arribar a la funció de l’òpera de les 20 h. Amb tanta activitat social, no deu tenir temps de demanar com està l’expedient de la Feixina. Per això l’informam des d’aquí que la pedra continua dreta.
