El contracte amb la realitat

"Espero que no hagi de passar alguna cosa atroç perquè recuperem el contacte amb la realitat", escrivia diumenge a l'ARA el mestre Enric González. A l'article es referia, entre altres coses, a les conseqüències històriques del romanticisme alemany del XIX en la generació d'un estat d'ànim que va acabar marcant el pitjor del segle XX. Sigui com sigui, Nietzsche va morir el 25 d'agost de l'any 1900, és a dir, 19 anys abans de la fundació del NSDAP, el partit nazi. I Wagner, a qui sovint s'encolomen tantes desgràcies, passà avall el 1883, sis anys abans del naixement Hitler. Se'ls pot acusar de ser nazis abans del nazisme? I d'inspirar-lo? Això ja és una altra història. En canvi, sí que hi ha elements d'aquell temps que permeten establir una relació causal directa i que sovint s'ometen, com ara l'entronització de la frenologia com la manera "científica" d'entendre les complexitats de l'ésser humà. La forma dels cranis, els trets facials, la raça, determinaven llavors la conducta individual i també la col·lectiva, la dels pobles. El món es dividia en braquicèfals i dolicocèfals, en aris i no aris, etc. Totes aquestes rucades pseudocientífiques van ser la base teòrica i la justificació política d'Auschwitz. Per tornar a la realitat va haver de passar una cosa atroç, efectivament...

Cargando
No hay anuncios

Ara mateix, a França es podria produir un canvi que desdibuixaria el panorama europeu. La –al meu entendre– gens meditada decisió de Macron de convocar eleccions modificarà consensos importants i farà augmentar el malestar, fins i tot si no guanya Le Pen. Aquest assumpte, en tot cas, no té res a veure amb la dècada del 1930, cosa que no vol dir que sigui innocu. Percebre'l apocalípticament és tan poc assenyat com despreocupar-se'n fent veure que no passa res. Com ja he comentat en altres ocasions, mentre que fa 90 anys es va consumar un xoc ideològic, ara s'està produint un canvi de mentalitat. L'ascens de l'extrema dreta no és la causa d'aquest canvi de mentalitat, sinó la conseqüència –una de les conseqüències, entre d'altres–. La majoria d'anàlisis desenfocades deriven d'una concepció errònia d'aquesta relació causal, així com de l'obsessió per fer paral·lelismes històrics massa fàcils. La majoria de francesos que va votar massivament Le Pen als darrers comicis europeus no tenen res a veure amb els partidaris de Pétain a la dècada del 1940. La comparació és forçada i absurda, i no permet entendre –i per tant combatre– allò que representa avui un partit com el Front Nacional a França. El tòxic personatge que es fa dir Alvise Pérez tampoc té a veure amb el falangisme de fa 90 anys sinó amb l'oportunisme i la pura barra. Com Ruiz Mateos fa una colla d'anys, s'ha presentat a les europees per blindar-se com a aforat, i punt. I els qui l'han votat? Formen part de les noves masses virtuals. Perquè les masses, convé no oblidar-ho, han tornat: aquest sí que és un fet perfectament constatable. Quan tothom les donava per mortes i enterrades, quan ja no es veien pels carrers, les masses van reviscolar gràcies al rúter i ara, impunes i anònimes, es manifesten les vint-i-quatre hores del dia a l'inframon de les xarxes socials. La realitat és una cadena de pantalles, i a les pantalles tot és il·lusori. Fot-li, doncs, que no passa res, sigui en forma de les notícies falses per les quals va ser condemnat el tal Alvise o per les dades inventades que Farage va fer servir per aixecar la camisa als britànics i poder sortir de la Unió Europea. És evident que tot això no té res a veure amb una ideologia concreta, ni nova ni vella, sinó amb el sorgiment d'una mentalitat confusa. Què la caracteritza?

Cargando
No hay anuncios

Hi ha aquesta omnipresència de la ironia (però de la ironia banal, de la gracieta, no de la ironia socràtica) com a actitud per defecte, sense que res quedi fora del seu abast. Hi ha aquesta contradicció d'una cultura universal que és alhora ultrahomogènia i ultraatomitzada. Hi ha aquest estrany gregarisme individualista que transforma la identitat en una adherència efímera i precària, en una marca. Hi ha aquesta percepció de la immediatesa com un valor absolut –és a dir, més enllà del temps cronològic– amb tot el que això implica en relació amb coses que, per definició, no podran ser mai immediates. Hi ha aquesta vivència trivial i desdramatitzada del nihilisme, del frec constant amb un no-res que ja no ens interpel·la. Un cop perdut el contacte amb la realitat qualsevol disbarat és possible. En relació amb la realitat, el que potser avui caldria recuperar no és ben bé el contacte, sinó el contracte que ens hi unia per mitjà de la racionalitat.