La controvèrsia sobre la llibertat: (I) Viena versus Cambridge
Aquest article se centra en el debat, rabiosament vigent, entre la tradició neoliberal de l’Escola Austríaca d’Economia (EAE) de la Universitat de Viena, referenciada pels treballs de Friedrich von Hayek, i l’Escola de Cambridge, representada per la figura de John Maynard Keynes, la qual ha acollit tradicions progressistes molt rellevants i actuals del pensament contemporani de l’Economia Política, totalment oposat a l'ideari neoliberal.
Hayek, format a la Universitat de Viena entre les dues grans guerres, va ser deixeble de l’economista Ludwing von Mises, aristòcrata com ell, defensor aferrissat del lliure mercat, ultraliberal, contrari a la intervenció de l’estat. Va alabar el feixisme per la defensa de la propietat privada i donà suport al règim autoritari de Dollfuss a Àustria per esclafar el moviment obrer. En sintonia amb el seu mestre, Hayek va argumentar contra Keynes i contra la planificació a l’economia; si més no, avui les grans empreses i els governs fan planificació estratègica. Ambdós són els representants més destacats de l’EAE, la qual entronca amb la tradició aristocràtica centreeuropea refractària amb la democràcia.
L’enfocament metodològic de l’EAE de l’economia defuig, per una banda, la formalització matemàtica i, per l’altra, la contextualització històrica dels processos i de les lluites socials. Així, la realitat social se substitueix per un enfocament subjectivista anhistòric de la interacció econòmica dels agents socials.
La teoria econòmica de Hayek es basa en l’individualisme agregatiu dels plans dels agents als mercats que fan valoracions subjectives, amb tecnologies i dotacions donades, i es coordinen relacionant els preus i les quantitats produïdes i intercanviades, formant-se un equilibri que no resulta d’igualar l’oferta i la demanda, sinó d’un ordre espontani resultat de la competència en els mercats de proximitat entre agents que per mitjà de l'assaig-error han sedimentant un coneixement, ni 'laissez-faire' ni planificació. Analíticament, no aporta cap solució al supòsit que manté de per què l’espontaneïtat produeix un ordre de mercat i no el seu contrari, ni com es determinen les quantitats d’aquest ordre. Els seus seguidors tampoc ho han resolt.
Aquest enfocament subjectiu i anhistòric de les interaccions en els mercats va acabar xocant amb el gran focus del pensament econòmic produït al Cambridge de Keynes, crític respecte del corrent marginalista majoritari i sensible amb els grans problemes socials contemporanis: la guerra i postguerra, el conflicte capital-treball, les crisis i la millora del benestar social, entre d’altres.
L’inici de la controvèrsia s’inicià en el camp de la teoria econòmica l’agost del 1931 amb la publicació per part de Hayek de 'Reflections on the pure Theory of Money of Mr. J.M. Keynes', amb la resposta primer de Keynes el mateix any, i per encàrrec de Keynes a Piero Sraffa, la crítica contundent d’aquest amb l’article 'Dr. Hayek on Money and Capital', publicat a 'Economic Journal' (1932). La critica de Sraffa va deixar sense arguments teòrics Hayek, ja que ataca el rovell de l’ou sobre el qual Hayek basava els seus fonaments marginalistes, la noció del període mitjà de producció proposat per Böhm-Bawek el 1889, entès com una mesura de la intensitat del capital de producció. En paraules de Sraffa, aquest plantejament incorre en un cercle viciós lògic: “El tipus de benefici s'ha de conèixer per determinar el període mitjà de producció que s'ha d'utilitzar, com a mesura de la intensitat capitalista de producció, per determinar el tipus de benefici”. Fem un símil per entendre el que es planteja en què la quantitat d’aigua d’una banyera sigui la quantitat de capital d’una economia: podríem dir que el valor de la quantitat d’aigua en una banyera depèn del seu preu (el tipus de benefici) i de la quantitat d’aigua que hi hagi (intensitat o quantitat de capital que hi hagi), però a la vegada la quantitat de l’aigua depèn del volum d’aigua que surt pel grifó (el període mitjà de producció), el qual a la vegada també depèn del preu de l’aigua, ja que com més alt sigui el preu menys ús en farem. És a dir, el nivell de l’aigua de la banyera al llarg del temps no es pot explicar sense fer referència al preu de l’aigua (al tipus de benefici de Sraffa), i això porta l’argumentació de Hayek a un cul-de-sac. La critica sraffiana també invalida la solució de Hayek a l’elecció de tècniques, per la qual cosa no es pot afirmar que existeixi un únic punt d’equilibri en una economia de mercat ni un òptim social.
L’any 38 Von Mises i Hayek foren participants destacats a París en el simpòsium W. Lipmann, fundacional del neoliberalisme. Perduda la batalla teòrica, Hayek va obrir un nou front amb la publicació del llibre 'Camino de servidumbre' (1944), i es dedicà al publicisme polític i ideològic. L’any 46, Hayek va convocar a Mont Pelerin, Suïssa, la reunió del grup neoliberal, que, aleshores, estava fora dels debats econòmics i polítics de la postguerra que configuraren el capitalisme regulat i l’estat del benestar. Les seves activitats acadèmiques posteriors es desenvoluparen a la Universitat de Chicago, a la London School of Economics, i a d’altres recavant el suport de les elits econòmiques i polítiques conservadores.
Ferran Navinés i Bernat Riutort són membres del Col·lectiu Alternatives
