Una conversa de quaranta anys: en record de Joan Manuel Pérez i Pinya

Amb en Joan Manuel ens vàrem conèixer quan tots dos teníem divuit anys i fèiem primer curs de Filologia, però més endavant vàrem descobrir que en realitat ja havíem coincidit abans. Va ser ni més ni menys que en una mateixa pàgina del diari Última Hora, que aleshores dedicava una secció a la vida escolar. Devíem tenir tretze anys. Jo hi publicava una entrevista que, amb un altre amic, havia feta a Francesc de Borja Moll, i ell hi treia un poema. Naturalment, va ser en Joan Manuel, que era el bo guardant i ordenant coses, qui ho va descobrir. Vàrem voler creure en la il·lusió que en el guió ja estava escrit que coincidiríem en l’amor a les lletres. Des d’aquell primer curs de carrera, hem mantingut una amistat que no sé definir d’altra manera que com una conversa de quaranta anys sobre versos i sobre llibres.

Joan Manuel Pérez i Pinya va morir aquest dijous. Feia mig any que havia rebut el diagnòstic d’un càncer de pulmó en estat avançat. Era un dictamen fosc, però el seu estat no anunciava un desenllaç tan ràpid. Val a dir, i és un petit conhort, que va viure la malaltia amb serenitat exemplar i lliurat amb l’entusiasme de sempre a les curolles literàries.

El mateix vespre de dijous, l’univers digital s’omplia de notes de dol. Un amic em va enviar un missatge per dir-me que ell no el coneixia, però que veia que era una persona treballadora i estimada. És un bon resum: el moment de la seva mort ens ha donat una mesura exacta de quanta gent el valorava i de la importància de la feina que ha deixat feta. Era sobretot poeta, perquè tothom que fa poesia vol ser vist sobretot com a poeta. En Joan Manuel deixa dos llibres apreciats pels lectors de versos més exigents, i que segur que creixeran en ressò amb el temps. Algú el lloava com a autor lent i sense pressa per fer llibres, i que té el bon gust de donar-se a conèixer quan ja té l’eina esmolada. És un comentari just, però també és veritat que tenia una gran il·lusió per publicar i que patia amb les dificultats per fer-ho. És per això que molts recordam el dia que va guanyar el premi Ciutat de Palma amb ‘Atletes de la fuga’ (El Gall Editor, 2019) com un moment radiant de la seva vida. Fa poc més d’un mes va publicar el seu segon llibre, ‘Fauna mutilada’ (Editorial Lleonard Muntaner), que havia de presentar dimarts que ve. Just l’endemà de la seva mort, han aparegut escrits que parlen de la poesia d’en Joan Manuel amb afecte i alhora amb ull de bon lector. Sebastià Perelló parla de “la relació que s’estableix entre hedonisme i hermetisme” i de “la seva poètica corsària i marginal i la seva vena barroca”. Esteve Miralles, en un perfil breu, diu que deixa “dos llibres de versos extraordinaris”. I Nicolau Dols evoca el contacte que mantenien sobre coses tan apassionants (ho eren, per a nosaltres) com “problemes de versificació i enllaços vocàlics”.

Un poeta vol ser vist sobretot com un poeta, deia ara. Cal dir, però, que en Joan Manuel, especialment al Principat, era conegut com el que podríem anomenar un “ferraterià de primera divisió”. En la colla dels seguidors devots de Gabriel Ferrater era acreditat com un coneixedor minuciós de l’obra del poeta i de la bibliografia sobre ell. Tots els membres d’aquesta colla reconeixen el seu Índex Ferrater com un treball bibliogràfic imprescindible. Enric Blanes, un altre dels ferraterians importants, recorda en Joan Manuel com “un home extraordinari”.

I no em puc estar de parlar de Veus baixes, la revista digital que fèiem entre en Gabriel de la S.T. Sampol, en Jeroni Salom, ell i jo. Un quartet que ha quedat amb una veu menys. Veus baixes es va inaugurar amb un número 0 dedicat als 90 anys del naixement de Ferrater i ara mateix preparàvem el número del centenari. L’acabarem, però en Joan Manuel no el veurà. Serà, en certa manera, un homenatge. Entre un número i l’altre hi ha cinc números més que parlen de coses tan diverses com els clàssics grecollatins, les literatures eslaves o el món hebreu. Puc dir que era una revista de prestigi molt reconegut, i ho puc dir perquè ara és un bon moment per explicar que ell n’era l’impulsor principal. N’era l’ànima.

Torn a l’amistat. Dels missatges que he rebut aquests dies, m’ha semblat especialment emocionant el d’un altre bon amic que em desitjava “que en la nostra amistat es perpetuï la d'ell, d'alguna manera”. Perquè l’amistat és una planta que creix bé en un entorn de moltes plantes. La meva amistat amb ell va ser l’amistat en el cercle petit dels quatre de ‘Veus baixes’ i també l’amistat en el marc més ampli dels vells companys de carrera que, quaranta anys després, es continuen reunint per comentar la vida i per riure. Una amistat grupal d’aquelles que són possibles quan hi ha un catalitzador. Una catalitzadora, en aquest cas: l’amiga Caterina Calafat. Na Marita també hi és, i hi continuarà essent durant molts d’anys.

Miquel Àngel Llauger és professor i escriptor