Converses de camí a l'escola

Aquest curs m'han acomiadat d'una de les feines més boniques i angoixants que he tingut a la vida: la de portar i anar a buscar els nens a l'escola. Els meus germans i jo no vam comptar mai amb la companyia d'un adult per fer aquests desplaçaments (eren els vuitanta i els noranta, uns temps de descampats amb xeringues però no tantes pors com ara) i per això ens vam estrenar generacionalment en el ritual d'anar i venir dels centres educatius. Jo m'he passat els últims 22 anys controlant els horaris, les motxilles, els esmorzars i gaudint d'unes converses extraordinàries amb els meus fills, unes converses espontànies que sorgeixen en el moviment, caminant junts. Ara que s'ha acabat i comencen altres formes de comunicació (o de malentesos i incomprensions), lamento les presses i el patiment, tenir molts dies el cap en un altre lloc perquè encara he d'acabar allò o he d'entregar allò altre. Maleeixo tots els trens que van arribar tard i em van abocar a la terrorífica perspectiva de deixar abandonats els meus plançons. Agraeixo poder trucar a altres mares quan les cames no m'anaven prou de pressa, quan el rellotge se'm menjava les passes. I per damunt de totes les coses agraeixo haver descobert, en els últims 12 anys, que l'enorme pes de la conciliació fa de més ben portar si és compartit amb un pare present i responsable que no només "ajudi" sinó que assumeixi com a pròpies les tasques de cuidar una criatura i no cregui, conscientment o inconscientment, que les dones, pel simple fet de ser-ho, estem essencialment predisposades a criar.

Els primers dos anys després del naixement de la meva filla petita vaig escriure molt poc, el meu cervell semblava haver canviat i estar més centrat en la vida domèstica. Feia el que creia que havia de fer, atendre-la en un moment decisiu de la seva existència, però se'm menjava la culpa perquè la meva identitat, tan lligada a la meva professió, s'havia desdibuixat en aquell cos nutritiu i acollidor que alimentava, calmava i adormia la desvalguda personeta que tenia entre els braços. Va ser llavors que em van convidar a una xerrada sobre lideratge femení que feia una autora al consolat americà. Li vaig traslladar la meva inquietud: com podem "empoderar-nos" en els nostres sectors quan els nens són petits? La seva resposta no podia ser més clara: els nens creixen. Una afirmació tan certa com la gravetat i que, en canvi, quan som en l'ull de l'huracà dels primers anys no sembla que tinguem gaire present. Els nens creixen i només durant un període relativament curt ens necessiten de manera intensiva. Després venen altres obligacions i atencions, però la gestió del temps canvia radicalment. 

Que als pares se'ns impedeixi dedicar-nos a fer aquesta tasca tan necessària per a la perpetuació de l'espècie és absurd i no té cap sentit des d'una perspectiva d'organització grupal. Hi ha alguna cosa més important que la vida? Tenint com tenim un o dos fills, no seria més intel·ligent poder-los dedicar més temps? Qui sap si aquests adolescents tan ansiosos i deprimits no són el fruit d'uns pares estressats i permanentment angoixats. Però es veu que la feina és el més important en una cultura en què el pitjor pecat és no produir, cosa que potser fa que tenir fills i cuidar-los acabi constituint una veritable resistència antisistema. Si no fos que és amb els nostres propis ventres amb què alimentem aquesta forma d'organització que ens acaba consumint a tots. Sigui com sigui, jo agraeixo a l'atzur, que deia la Marçal, haver pogut anar i tornar de l'escola durant més de dues dècades amb la mà dels meus fills agafant-se espontàniament a la meva. I les innombrables i inoblidables converses de camí a l'escola.