Converses filològiques
EscriptorComenç a escriure aquestes retxes amb la confessió d’un deute: el títol d’aquest article no és meu. El dec, com dec i no dec també gairebé totes les paraules que em pos a la boca, a Pompeu Fabra i Poch. El ‘seny ordenador de la llengua catalana’ va publicar, al llarg dels anys vint, prop d’un miler de textos breus al diari La Publicitat per tal de divulgar les seves investigacions lingüístiques, que culminarien, sobretot, amb l’aparició del cèlebre i quasi miraculós Diccionari General de la Llengua Catalana (1932). Eren els anys (és que s’han acabat mai?) de la pugna entre el que en deien català antic i el ‘català que ara es parla’, i la gent estava (hi segueix, sens dubte) àvida de debat.
No és, en tot cas, de les Converses fabrianes que us volia parlar, sinó de les meves particulars (i humilíssimes) converses filològiques. M’explic: som un dels molts graduats recents en Llengua i literatura catalanes, concretament per la Universitat Oberta de Catalunya, i he de dir que durant massa anys he sentit la paraula ‘filòleg’ com un abric que m’anava gros. Els arquitectes són qui dissenyen cases, els advocats són qui ens defensen de tots els mals, els forners són els qui fenyen el nostre pa de cada dia; però, i els filòlegs? Qui són, els filòlegs? Segons l’imaginari col·lectiu, i voldria errar-me, una guarda de rosegadors de biblioteca o de perepunyetes que et corregeixen quan fas una falta a les xarxes socials. Segons l’arrel de l’expressió, en canvi, filòleg és tot aquell que estima (filia) una llengua (logos).
Aquí és on entren en joc les meves converses filològiques, que són més literals encara del que us podríeu imaginar. M’adon que som filòleg quan parl amb altres persones que estimen la llengua, fins al punt que la nostra conversa, la nostra relació, arriba a basar-se en bona part en aquesta obsessió. Em passa, per exemple, amb Odile Arqué, que riu molt quan dic que és la poeta més poeta que conec, però jo ja m’entenc, i potser vosaltres. Quan ens veim parlam i parlam de les nostres coses, naturalment, però també establim un joc que reposa en els mots: en una mateixa conversa podem trobar quatre maneres diferents de dir els noms dels vents, citar el darrer vers de l’Oda a la Pàtria d’Aribau i fer-nos-en un panxó de riure o arribar a la conclusió, sempre revisable, que la majoria de dites o frases fetes que se m’arriben a acudir tenen en comú el camp semàntic dels ous. Quan arribam a aquest punt ja en tenim la Seu plena, és clar, però difícilment els arribam a fer en terra.
Amb això vull dir que hi ha persones amb qui m’uneixen, sobretot però no només, les paraules, i que alhora converteixen en filòleg tot aquell que s’hi atansa i que sap parar l’orella de bon de ver. Odile Arqué, autora de Frontal, un llibre de poesia trist i bellíssim, ple de pèrdua i amb els mots comptats, que acaba de publicar Adia Edicions, és una d’elles. Deia Roland Barthes que l’amor és una conversa entre dos que no s’acaba. No seré jo qui gosi contradir-lo.
