Convertir-se en treballador pobre
Els primers dies del mes de gener es caracteritzen per l'actualització de preus a l'alça i, amb sort, també dels sous. Tot i que el més probable és que aquest augment quedi per sota de la inflació, consolidant així una pèrdua de poder adquisitiu que s’acumula des de fa temps. Els esforços polítics i socials tant en la millora de l'estabilitat contractual com en la pujada del salari mínim han quedat descafeïnats per l’entorn inflacionari i la situació del preu de l’habitatge.
Si els sous no pugen més, ho podem situar en tres escenaris. Primer escenari: empreses amb marges petits, que no poden permetre's incrementar aquests sous sense fer fallida. Això afecta sobretot les petites empreses i microempreses que conformen una gran part del teixit empresarial català. A aquestes organitzacions convindria ajudar-les a créixer si estan preparades.
Segon escenari: empreses que tenen beneficis, precisament, gràcies a uns costos laborals baixos, i per a les quals modificar-lo seria trencar un model de negoci viable. A aquestes organitzacions convé ajudar-les a basar la seva competitivitat en altres elements: reduint la burocràcia, a través de la digitalització i aprofitant els desenvolupaments tecnològics.
I tercer escenari: empreses que van bé i que no veuen la necessitat d'apujar els sous. Hi ha alguna dada que sembla confirmar la realitat d’aquest escenari: l’any 2022, els beneficis de les empreses van créixer un 15%, davant de l’augment del 6% en les remuneracions. Caldrà esperar uns mesos per conèixer les dades del 2023 i valorar si aquesta tendència ha continuat. Aquesta situació pot ser la més fàcil de resoldre, perquè, si la riquesa hi és, es tracta que hi hagi la voluntat de distribuir-la més bé. En aquest sentit, fins i tot una institució en principi poc inclinada a defensar els drets dels treballadors, Foment, està argumentant a favor de la pujada dels sous, perquè uns treballadors empobrits no ajuden a un bon funcionament de l’economia.
Finalment, convé fer polítiques per generar nous escenaris empresarials en sectors emergents de més valor afegit que creïn llocs de treball de qualitat. I continuar treballant per tenir bones titulacions tant a nivell universitari com de formació professional.
No són receptes noves, però convé afegir-hi intensitat i velocitat. Per què? Perquè la societat està envellint a marxes forçades –l’edat mitjana dels assalariats ja se situa en els 44 anys– i serà essencial mantenir-se com a país atractiu per als joves. Convertir-se en un treballador pobre durant dècades és una perspectiva poc engrescadora. Per això trobem joves desmotivats que prefereixen viure al dia abans de comprometre’s en un mercat laboral poc agraït, i altres joves, ben qualificats, que busquen a l’estranger el que aquí no troben: la valoració dels seus coneixements i l’oportunitat que se’n deriva de construir un projecte vital. I això després d’haver rebut uns estudis superiors pagats amb diners públics. Una pèrdua de capital humà que no ens podem permetre.
