Entre la convicció i la necessitat

Fa unes setmanes, a la seu del Foment del Treball Nacional, es va presentar el llibre que el Cercle d’Economia ha dedicat a un dels seus fundadors i soci número 1, l’empresari Joan Mas Cantí, personatge decisiu en l’articulació política d’un sector important de la burgesia del país. Amb una envejable vitalitat als 94 anys, Mas Cantí va assistir complagut a una mena de funeral en vida, on va rebre els elogis que sens dubte s’ha guanyat amb escreix i que de ben poc li serviran el dia del seu comiat. Home de centre, provinent d’una família d’industrials de dretes, llest i pragmàtic, Mas Cantí va provar de fer-se seves totes les etiquetes, menys la de “separatista”: es va declarar catalanista, nacionalista, sobiranista i unionista (“de la Unió Europea”, va precisar), així com liberal, conservador i progressista (“l’empresa és el progrés”, va subratllar). Ingredients tots ells servits amb moderació: com va explicar al final de l’acte l’advocat Carlos Cuatrecasas, un dia que l’esperaven a una reunió més o menys clandestina i en Mas Cantí no arribava, en Fabián Estapé va ironitzar: “El deuen haver detingut per moderat”.

Amb tot, entre la majoria d’assistents convocats a l’acte del Foment per Mas Cantí, amb Jordi Pujol assegut a primera fila, semblava planar un sentiment d’orfenesa política: al capdavall, l’únic intent de fer política institucional de Mas Cantí i la gent del Cercle d’Economia va ser a l’època de la Transició, quan l’any 1976 van fundar el Centre Català, amb un grup d’empresaris giscardians (Joaquim Molins, Carles Ferrer Salat, Carles Güell de Sentmenat, Jordi Planasdemunt, Lluís Figa i Faura i Vicenç Oller), i amb un programa que es definia com a catalanista, federalista, liberal, europeista i defensor de l'economia de mercat. A les primeres eleccions, l’any 1977, el Centre Català, emulant l’esquema de la dreta alemanya, en què la CDU no es presenta a Baviera en benefici del CSU, va demanar a Suárez que la UCD no es presentés a Catalunya, però el president centrista —tal com va explicar al final de l’acte del Foment l’exambaixador d’Espanya, Eugeni Bregolat, que llavors feia part del seu equip a la Moncloa i recordava haver-li sentit dir en diverses ocasions— s’hi va negar, al·legant que si hi accedia, també l’hi demanarien des d’Andalusia i d’altres comunitats autònomes, i “al final acabaré presentant-me només per Cebreros”, el seu poble natal. 

La frase de Suárez expressa amb senzillesa i rotunditat el nucli del pensament polític espanyol, compartit (fins ara?) a dreta i esquerra: tant com la unitat d’Espanya, el que ha esdevingut sagrat és la idea que no hi pot haver diferències al si d’Espanya. S’ha imposat el dogma que no es pot respondre a realitats diferents amb tractaments diferents, i l’harmonització del procés autonòmic ja fa molt de temps que va deixar en no res la distinció (constitucional!) entre “nacionalitats” i “regions”, una distinció que no té cap traducció a la pràctica (més enllà del règim foral al País Basc i Navarra). Els partits catalans es van acomodar de forma diversa a aquest estat de coses: en el cas del Centre Català, un cop fracassada la UCD, els seus promotors es van sentir més o menys còmodes amb la Convergència i Unió autonomista i pactista (però no gens amb la seva posterior deriva puigdemontista).

Gairebé cinquanta anys després de tot allò, s’acaba d’encetar una nova legislatura on caldrà veure fins a quin punt és possible un tractament asimètric de la diversitat espanyola. En la compareixença davant la premsa que va fer a final d’any Pedro Sánchez per plantejar les perspectives per al nou curs, el president socialista va reconèixer que el seu govern està obligat, “tant per convicció com per necessitat”, a parlar amb tots els grups parlamentaris, alhora que remarcava el seu compromís “amb el diàleg, tal com requereix i exigeix la pluralitat política i la diversitat territorial d’Espanya”. Però la dreta li fa el buit, en un combat ferotge, i el diàleg l’ha hagut de buscar amb els grups nacionalistes i sobiranistes bascos, catalans i gallecs. El 1978, quan la Constitució va distingir entre “nacionalitats i regions”, ho va fer més per necessitat –la força de l’antifranquisme es trobava sobretot a les nacionalitats històriques– que per convicció, com l’evolució posterior dels fets va demostrar. L’obertura d’una nova fase en l’enfocament de la qüestió territorial depèn ara del fet que, a l’estricta necessitat, s’hi sumi l’afermada convicció. La llei d’amnistia és un primer, i molt important, pas en aquesta direcció, però en caldran d’altres. S’acosten temps interessants, i fora bo que tots plegats no ens decebessin altra vegada.