COP28: paradoxes i resultats
Dimarts passat es va tancar a Dubai la COP28. Les COP són un aparador, contradictori i paradoxal, de les relacions econòmiques i polítiques internacionals. La COP28, com les anteriors, ha estat de fet dues conferències. Una de formal, dels governs, amb els diplomàtics discutint els termes dels acords i les resolucions. I una trobada paral·lela, on hi va tothom: polítics, empreses, científics, ONG i enguany 1.200 lobbistes de les indústries del petroli i el gas. A la COP28 s’hi havien registrat 100.000 persones, de les quals 70.000 hi van anar.
La paradoxa és negociar la descarbonització del món mentre es negocien grans contractes de petroli i gas natural. A la COP28 els països productors de petroli s’han oposat a l’avenç en la substitució dels combustibles fòssils. El canvi climàtic és un problema global que per tant requereix una solució global. El Protocol de Kyoto va ser el principi —important, però insuficient, per manca de massa crítica de països— de la política climàtica multilateral. La COP de París, el 2015, va assolir un acord mínim per substituir Kyoto a partir del 2020 i deia textualment que l’objectiu és “mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2ºC respecte als nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5ºC respecte als nivells preindustrials”.
Han calgut vuit anys i set COP més per escriure que aquest objectiu comporta de manera ineludible “fer la transició per allunyar-nos dels combustibles fòssils”. I encara així, la solució global topa amb la inexistència d’un govern global que pugui facilitar els acords i sobretot que els implementi i vigili el seu compliment. Al lema MRV de la mitigació —mesurar, reportar i verificar les emissions— li manca un element clau: “Fer-les complir”. Els fumadors deixen de fumar amb tractament i prohibicions, no apel·lant al bon comportament voluntari de les companyies tabaqueres.
L’acord més important de la COP28 és el compromís d’allunyar-nos dels combustibles fòssils si volem tenir alguna possibilitat de complir l’objectiu del grau i mig. Però hi ha hagut altres acords. S’ha aprovat el Fons de Pèrdues i Danys. S’ha acordat triplicar l’ús de les renovables. S’ha acordat tallar les emissions de metà. S’han acordat reduccions d’emissions en el transport, l'eliminació de subsidis a les energies fòssils i mesures de mitigació en els camps de l’alimentació i l’ús del sòl.
D’aquests temes addicionals, el Fons de Pèrdues i Danys és clau, primer perquè fa operatiu un compromís de la COP27 de Xarm el-Xeikh, i segon perquè ataca el tema clau de l’adaptació al canvi climàtic. La magnitud de les contribucions a aquest i altres fons donarà la mesura del compromís i l’ambició dels països rics. No només ha costat vuit anys escriure que s’han d’anar abandonant les energies fòssils, sinó que, mentrestant, tampoc s’ha avançat gaire en l'enfortiment de les contribucions nacionals ni en les transferències financeres per als països en desenvolupament. Veurem a partir d’ara.
