Els cops de 1973
L’any nou que ja tenim a tocar ens portarà el seu grapat corresponent de cinquantens aniversaris. El 1973 van morir Casals, Neruda i Picasso. Es van inaugurar les Torres Bessones de Nova York, que quedarien reduïdes a runa en l’atemptat de l’11 de setembre de 2001. Va ser l’any que el Regne Unit va entrar a l’aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea, de la qual va sortir 47 anys més tard. Obres que es fan i es desfan.
Precisament l’11 de setembre de 1973, el general Pinochet va donar el cop d’estat a Xile que va acabar amb el suïcidi del president Allende mentre el Palau de la Moneda era bombardejat des de l’aire. Puig Antich va ser detingut (seria condemnat a pena de mort i executat al 74) i Xirinacs va començar una vaga de fam davant la presó Model de Barcelona. Temps de violència política de l’Estat que va tenir resposta en el cop més gran d'ETA, quan va fer volar pels aires el cotxe en què circulava pel centre de Madrid el president del govern espanyol i almirall Carrero Blanco. El dictador va plorar davant les càmeres en acabar el funeral.
L’agost de 1973 el Barça va fitxar Cruyff. Les repercussions d’aquell fitxatge encara duren i no són només esportives. L’astre holandès va injectar confiança al club i, pel retruc multiplicador del futbol, a una part de la societat catalana. L’autoestima va començar al mateix moment del fixatge, saludat d’aquesta manera a la premsa de l’època: “Carabén ha estat el Kissinger de Montal. Després de la construcció del Camp Nou, el fitxatge de Cruyff ha estat el cop d’audàcia més gran del Club de Futbol Barcelona en el seu llarg historial de gairebé tres quarts de segle. Que els ressentits continuïn bordant. Cruyff ja és patrimoni de la gran família blaugrana”. Els cops de 1973.
