Dos cops Madrid

S'ha assenyalat aquests dies la coincidència del desè aniversari del 15-M amb l'aclaparadora victòria electoral de Díaz Ayuso a Madrid, que hauria vingut a posar fi a un cicle de canvi i d'esperança o a revelar, com a mínim, la derrota definitiva de les seves espores .

Què va ser el 15-M? Fonamentalment tres coses. Va ser, per començar, un moviment sense memòria. Com he escrit altres vegades, el que va fer emocionant les protestes del 2011 és que formulaven les seves reivindicacions en el present més pur. La generació que les encapçalava no retreia al règim del 78 la seva genealogia dubtosa ni buscava capgirar la derrota dels avis a l'oblidada guerra civil; denunciava les seves mancances democràtiques i exigia el compliment de la Constitució, no la seva abolició. S'indignava contra l'incompliment de les promeses de la Transició i contra el bloqueig del futur per part d'unes institucions, minades per la corrupció, que havien abandonat a la seva sort, enmig de la crisi, els més joves: "No ens representen". Aquesta falta de memòria tenia alguna cosa angelicalmente perillosa, però també potencialment renovadora. Per primera vegada una protesta política es feia al marge de la malenconiosa història d'Espanya, en un espai públic travessat no per velles consignes militants sinó per haikus promiscus i precisos; no per velles banderes partidistes sinó per gestos petits i universals. En aquest sentit, el 15-M va il·luminar fugaçment el llindar d'una altra Espanya possible, sense deutes amb el passat, capaç, per tant, de pensar un altre contracte social i un altre marc de convivència.

Per aquesta mateixa raó, el 15-M va ser –en segon lloc– un moviment d'impugnació general que, contra les polítiques neoliberals, va suspendre l'eix esquerra/dreta, al qual no reconeixia ni autoritat ni valor. La seva esmena a la totalitat del règim del 78 incloïa els dos bipartidismes, el que enfrontava teatralment PP i PSOE, esclar, però també el dels "perdedors", amb la disputa perifèrica entre IU i l'esquerra extraparlamentària. El 15-M, d'una manera sens dubte ingènua i de vegades bel·ligerant, va néixer al marge i va mantenir la seva independència respecte a la matriu ideològica del 78, fet que va generar sospites i fins i tot denúncies des de l'esquerra tradicional, que no va saber comprendre ni la seva explosió ni les seves possibilitats. Amb un suport de més del 80% de la població, la debilitat i la fortalesa de les protestes van residir precisament en aquesta radicalitat sense organització o en aquesta organització sense lligams.

El 15-M va ser, finalment, un moviment "curós", en el sentit que, contra l'antropologia dissolvent del neoliberalisme, i per a sorpresa de tots, va fer molt èmfasi en la comunitat física dels participants, en la construcció joiosa i gairebé infantil de vincles concrets no identitaris. Una de les raons, sigui dit de passada, del fracàs del primer Podem va tenir a veure amb la temptativa de conciliar aquesta lentitud afectiva dels acords amb els imperatius fulgurants de la "màquina de guerra electoral": se seguien invocant en públic les cures quinzemaigistes mentre la màquina destruïa els cossos a l'interior, en una combinació de cursileria i ferocitat que caricaturitzava en les formes i desmentia de fet l'esperit del 15-M.

La convergència d'aquests tres trets a les places públiques va semblar vacunar el país contra l'emergència de moviments ultradretans, ja molt presents a la resta d'Europa. Avui sabem que només la va ajornar. Deu anys després, per una barreja d'errors propis i de dinamita aliena, el nou incompliment de promeses, aquest cop per part de l'anomenada "nova política", ha deixat expedit el camí a aquesta dreta il·liberal que creu que, per recuperar el poder, s'han de radicalitzar i violar, en sentit contrari, les mateixes regles de joc que al 15-M li semblaven insuficients i opriments.

La victòria d'Ayuso, que se sustenta en Vox, té alguna cosa de somni sinistre. Perquè s'ha construït, en efecte, des de la demolició dels tres trets esmentats del 15-M; des de la seva inversió literal. Enfront de l'amnèsia potencialment fecunda, PP i Vox han rememorat la pitjor Espanya restaurant un marc de confrontació que semblava oblidat o, almenys, embridat entre parèntesis. Tota la campanya d'Ayuso, en aquest context sanitari d'excepció, s'ha basat, com sabem, en la insurrecció agressiva i demagògica contra el "govern socialcomunista" de Sánchez, un desaforament verbal al qual sovint, des d'Unides Podem, s'ha respost com desitjaven els seus rivals. Tots tornem a tenir memòria; se'ns han passat les ganes d'oblidar; han tornat les ganes de matar-nos.

Inseparable d'aquesta recuperació de la memòria, les eleccions han confirmat també la restauració de l'eix esquerra/dreta que el 15-M havia afeblit. Aquesta restauració és la condició mateixa d'una altra concomitant, la del règim del 78, ara en una versió molt més pugnaç i inestable. El PSOE creia poder manejar-la a favor seu, però els seus molts errors han facilitat el retorn d'un PP que fins al 4-M es mostrava encongit i capcot: els socialistes no han sabut alleujar les tensions a Catalunya, van voler desfer-se de Unides Podem amb la fallida moció de censura a Múrcia i no han estat valents en les seves mesures socials contra la pandèmia. El PSOE sembla estar escometent de nou la seva especialitat històrica, llegat del "liberalisme" vuitcentista espanyol: la de lliurar el "poble", empobrit i descoratjat, a la dreta més cavernícola.

 Finalment, enfront de les cures no identitàries del 15-M, la campanya d'Ayuso ha recolzat en aquest descuit identitari que ha anomenat salvatgement llibertat. Dic descuit perquè ha interpel·lat els egoismes hedonistes de l'antropologia neoliberal miraculosament suspesa fa deu anys a la Puerta de el Sol; i identitària, perquè ha anat acompanyada de la construcció inèdita d'una "identitat madrilenya". El nom de Madrid, per primera vegada des del 1978, ja no anomena, per sinècdoque, el govern central sinó el territori d'Ayuso i el seu "separatisme" rebel, una mena d'imitació cañí del procesisme català que, a diferència d'aquest, després de succionar les riqueses circumdants, pot aspirar a determinar la sort del país: "Madrid és Espanya dins d'Espanya". O com sigui que es formuli la coincidència final de les dues valves: Madrid taverna i Madrid funeral.

Santiago Alba Rico és filòsof, escriptor i traductor