Dins el cor de foc del vostre poble

'Te’n recordes, amor? deies “amor” / i l’herba de la font s’enamorava'. Me’n record, sí. Potser vaig aprendre de dir “amor” així com vós me n’ensenyàreu. Potser m’he enamorat sempre pensant els vostres versos serenament lànguids, tristament serens. Potser he viscut sempre en previsió d’aquella nostàlgia estranya que amarava les vostres paraules. Us vàrem xuclar tot, els qui us coneguérem aquells horabaixes de devuit anys a l’aula 3 de l’edifici Ramon Llull. Escoltàvem el vostre verb un xic mossó, un xic cataliner, d’elegància pulcra, de vestit i guardapits, de grisor discreta i distinció ciutadana. Ens parlàveu de Marià Aguiló, de Milà i Fontanals o de Joan Alcover com si els haguéssiu conegut d’antuvi. Els coneixíeu, certament, com potser ningú que els hagués tractats de primera mà. Me’n meravell, encara, d’aquella fascinació per mi inexplicable.

'S’estimaren; saberen la urgència del sexe, com les venes poden en un moment omplir-se d’aigua salobre, de sol d’estiu, de peixos saltadors'. I cada vegada que verament he estimat m’han saltat peixos per les venes reblides de saladina i he sabut comprendre, per vós també, la transcendència de la carn sublimada, la urgència de fer-la tenir ver, la caiguda dels rellotges i les busques, la podridura insaciable que tot ho taca. I ara que de vegades explic Aleixandre torn a vós, sabent que el féreu bo, i que el prenguéreu de referent poètic, de poeta veí, d’espanyol amic com voldríem que fossin els espanyols per a nosaltres: amics i veïns. Va ser per vós, també, que vaig comprendre que primer havia de ser la resistència (“català, català, català!”) i després la dignitat, i finalment l’orgull de poble. Heus ací, doncs, la nostra santa i laïcíssima trinitat.

'Llevamà, card, fonollassa / rosella, cascall, lletsó'. Cada volta que, distret, em deix perdre per les camades de l’ànsia repàs mig de pens les trenta-vuit herbes que em voregen el camí. Sé, per vós també, que no podem ser si no sabem el nom de les nostres coses perennes: les plantes, els ocells, els arbres i els camins, els topònims mil·lenaris, àrides paraules talaiòtiques d’escairada presència. Dic paisatge i pens en el panorama humil, en el que sé veure de més a prop, en el que vós ens mostràreu així, sense necessitat de cap conjunció, teixint, només, paraules. Avui n’he fet la prova. Jo, de les vostres trenta-vuit herbes, n’he sabudes vint-i-tres. Les meves alumnes, set. Massa han fet. Ja em glapiran en tenir els anys que jo ara tenc.

'Nosaltres sols, amb tota la mort teva, / reprendrem el camí'. A cada mort d’un dels nostres, un poc més sols. Sabent que no s’atura cap rellotge, i que no hi ha vent que enyori les absències que enyoram. Que vivim i ens planyem pels qui no hi són, tot recordant un dia alegre, un dinar de família cansada, una estranya alegria infantil, potser avui tan llunyana. Però també que reprenem el camí plens de la força i els ensenyaments que ens han llegat, plens del país que som, plens d’enyor. I de foc.

'Sobre vosaltres, homes seguríssims d’estadis i diaris (...); sobre aquest i aquest i aquell, la milana del mot, el vent, les aigües lliures –mana el Senyor–, un cant per a una pàtria'. Ni els exquisits, ni els purs, ni els pulcres. Ni els arcàngels ni les donzelles. Ni tan sols els iconoclastes com fóreu vós en la vostra joventut poètica i vital. Sinó els homes i les dones del carrer: aquests som les dones i els homes que seguim la senda dels cappares i traçam noves ginyes per als qui segueixen les nostres passes. El país, la pàtria, que avui per a segons qui s’usa tan poc. El país, la pàtria, que sempre molts voldríem com un torrent d’aigües lliures on poguéssim pescar les idees que més ens abellissin.

'Ara ja saps que les manetes del rellotge no tornaran a ser teves mai més'. Fins i tot per a vós, immarcescible guia que ens fóreu i ens sou. Fins i tot per a vós, que un dia us sentíreu, com tots ens hi hem sentit, amo de tot, rei únic del vostre destí, invencible adalil de la joventut i l’entusiasme, elegant dandi del respecte i la fermesa, refinat líder de la ironia i el carisma; fins i tot per a vós, el rellotge embogí i les busques prengueren el ball de Sant Vit. Massa aviat. Massa dejorn transità Agnès per les cambres espesses d’aquell sobtat raval de senectut. Pujàreu tentinejant per les escales del vostre homenatge, generós amb els vostres enyorats Jaume Vidal i Llorenç Moyà, i amb Blai Bonet, i se us trencà la veu davant la veu d’un poble agraït. Així us coneguí, Josep Maria Llompart de la Peña. Així us record, avui encara, vint-i-cinc anys després del vostre darrer sotrac.

'Ella era a la teva vora, arraulida, a frec de la llar, fit l’esguard en la flama. Esperant'. Però ni el vostre alè s’extingí, ni la flama s’apagà, ni s’estroncà la ferida. Tot roman encès dins el cor de foc del vostre poble, que crema amb gratitud.