'Un cor furtiu': una novel·la

Acabo d’acabar l’apassionant lectura d’Un cor furtiu, la suposada biografia de Josep Pla, que acaba de publicar Xavier Pla. He dit suposada perquè així és com es presenta, i de fet ho és. Però està escrita amb tant de talent biogràfic que a Xavier Pla se li escapa de les mans i la narració de la vida de Josep Pla es converteix en una autèntica novel·la. De fet jo l’he llegida així i m’ha donat tant de plaer literari com la lectura de Guerra i pau. Ja ho sé que avui dia això de la literatura s’ha convertit en una pràctica indecisa, que els gèneres tenen fronteres difuses. Però, segurament sense voler-ho, Un cor furtius’ha convertit en una novel·la, i si és així, tenim al davant la gran novel·la catalana del segle. Perquè, jo penso, el fet que el protagonista no sigui inventat, que els avatars de la seva vida no siguin ficticis, no fa que aquesta llarga narració de mil cinc-centes pàgines no passi del gènere biografia al gènere novel·la. L’estructura és de novel·la, capítols relativament breus i temàtics, ordenats no pas cronològicament com seria el cas d’una biografia estricta, sinó segons la conveniència del relat. La conveniència narrativa, l’afectiva, l’estètica. I la peculiaritat d’aquesta novel·la és que la veu del protagonista és real, vull dir que quan Josep Pla parla, no és ficció del narrador omniscient, sinó que són documents reals rastrejats i espremuts fins a l’última substància. I no és solament el protagonista Josep Pla qui parla així, sinó també els personatges diguem-ne secundaris. No sé, perquè no he perdut el temps en comptar-les, quantes citacions conté la novel·la. Però hi ha un teixit de veus travades que provoquen i es responen: articles, cartes, fragments de dietari, telegrames, postals. Les veus es responen. Les veus reclamen, les veus es queixen, per l’apatia d’uns personatges, pels desamors d’uns altres. Les amants del nostre protagonista, des d’Adi, la que podríem dir-ne l’amant intel·lectual, fins a Luz, l’amant platònica, passant per Aurora, l’amant carnal, i Consuelo, amant terminal del retourd’âge, apareixen i desapareixen. Són un quartet de veus corprenedor, un historial d’ocasions perdudes.

Xavier Pla és un savi. Després d’explicar la història de Luz, que ja és per ella mateixa un relat novel·lístic de primera categoria, la seva història normal, casament, fills, divorci, fracàs profund d’aquella que Josep Pla destinava a ser la Proust de l’alta societat de Buenos Aires, després d’haver fet parlar el protagonista sobre la bellesa de la noia de setze anys, Xavier Pla passa a un altre capítol que titula Tadzio a Kuwait. Ja em diran si aquest títol, posat després del capítol dedicat a la bellesa de Luz i a la tristesa amb què el temps marca tota vida no és de gran novel·lista. El nostre protagonista ara és enlluernat per un noiet de Kuwait, un cos perfecte, una gràcia irrepetible. Aquella imatge queda gravada al cor del nostre protagonista durant molts anys, potser per sempre. No sabem com es deia aquell noiet. La saviesa de Xavier Pla el porta a acabar el capítol de Kuwait amb un viatge al Lido de Venècia. El noiet kuwaitià sense nom fa pensar al narrador de la nostra novel·la en Tadzio, l’objecte del desig del protagonista de Lamort a Venècia, de Thomas Mann. Una pirueta prou arriscada si no fos que Josep Pla l’havia llegit, és clar. I Xavier Pla ho aprofita per reblar la fascinació de Josep Pla per la triple bellesa andrògina de Luz, el noiet kuwaitià i Tadzio.

Les diferents etapes de la vida del nostre protagonista, Josep Pla, a partir de la memorable entrada en tartana a Girona, per Pedret, quan el duen al col·legi dels Maristes, els estudis a Barcelona, la vida caòtica, la incansable activitat periodística, la República, la Guerra Civil, la trista postguerra, l’obsessió per escriure i l’obsessió per ser llegit. L’etapa de Destino, llarga i, al final, trista, la solitud, sempre present, totes les etapes es van succeint. El personatge viu, creix, evoluciona, però en el fons sempre és igual.

I, és clar, el nostre personatge arriba que es mor. Un tifus el deteriora i l’espanta. Un infart, meravellosament narrat, li fa veure que el viatge s’acaba. Però el que no s’acaba és la diabòlica mania d’escriure. Vell, prim, demacrat, Pla escriu i escriu: “Em dic Josep Pla i Casadevall. Vaig néixer a Palafrugell (Empordà petit) el 8 de març de 1897…” I ho repeteix, obsessiu. Quantes vegades?

Durant la lectura d’aquesta novel·la, més d’una vegada he vessat una furtiva llàgrima.