Coral romput

«Lluita, si pots, i si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»
Blai Bonet, Crist de Port-Royal

Crèiem que sabíem que entràvem desiguals a la crisi social, sanitària i econòmica provocada pel covid-19. I alhora temíem clarament, amb anticipada certesa, que en sortiríem molt més desiguals encara. La sorpresa ha estat prèvia, d’entrada, perquè ara coneixem que, abans de començar, ja érem molt més desiguals que no ens pensàvem. L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), feta pública el juliol passat, aclaria que, el desembre de 2019, la taxa de risc de pobresa a la societat catalana ja s’havia enfilat del 23,6% al 26,3%. Un de cada quatre ciutadans i ciutadanes: 1.993.000. Durant el 2019, 223.000 persones més es van veure abocades a la pobresa. Tres mesos abans del març que tot ho agreujà. 

De la temença que en sortiríem més desiguals, ja n’hem tingut massa males notícies, barri a barri, vida a vida i trastorn de salut mental rere trastorn de salut mental. La pobresa són massa coses que ho són tot alhora. Però l’any passat l’atur va depassar els 500.000, i 120.000 persones més van recalar en l’exclusió social. L’esperança de vida va decaure 2 anys fins als 82,2 –i això que no és el mateix viure a Pedralbes (86,2) que a Torre Baró (77,2)–. El mateix estudi, ara sí amb dades de 2020, recordava que el 45% de les persones tenen dificultats per arribar a final de mes i que un 30% no s’han pogut permetre ni una sola setmana de vacances. La polarització continua creixent: el 20% de les llars amb més ingressos disposen de sis vegades més del que disposen el 20% de les llars més pobres. El 2019 el diferencial era de 5,4. Va per barris, sempre: el 70% de les 236 zones més fràgils es concentren entre el Besòs i el Llobregat. Va per classe, origen i biaix: el risc d’exclusió social afecta el 61,6% de les persones migrades, el 53,8% de les persones a l’atur, el 35,7% de la infància i l’adolescència i el 27,8% de les dones. En un país –caldrà repetir-ho fins a l’extenuació– que en realitat ja són tres: el 45% que viu integrat, el 35% que viu en precari i el 20% que viu sota paràmetres d’exclusió social.

Les dades escatien una permanent insolvència institucional en insuficiència político-social: en realitat, el risc de pobresa afecta obertament el 42,2% de la societat. Transferides les pensions de vellesa i supervivència, es redueix fins al 25%. Realitzades la resta de transferències socials disponibles, se situa en el 21,7%. 2,2 punts més que el 2019. Ras i curt: la meitat de la gent en queda fora i allò del ningú enrere queda per als discursos. I això que tot ve de lluny. A Els salaris de la ira, Miquel Puig ens recorda que els salaris porten estancats quaranta-cinc anys i que la desigualtat també acaba corcant la democràcia. Mentrestant, la renda garantida universal és encara un pla pilot experimental. La resta queda congelat en la freda estadística: 400.000 persones en pobresa energètica, 404.000 infants en llars pobres i 53.000 sense una llar digna. La llista extenua, esgota, infarta. Pot ser per això el cooperativisme català ha fet la proposta més raonada i raonable per a un Pacte per una Economia per a la Vida, fonamentat en la  democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial.

Fins que no fem el que cal, la paradoxa permanent de l’era postcovid serà sempre que per aturar desnonaments, acollir les persones sense llar sota un sostre, reduir la contaminació de l’aire, revertir la pobresa energètica o tancar els CIE ens va caldre una pandèmia global. No va ser el fruit de cap decisió política meditada davant l’auge cronificat d’unes desigualtats socials estructurals. El mateix dit al revés: el que rere dècades no ha aconseguit cap política pública, social i decidida, ho ha aconseguit un virus en un tres i no res. I només transitòriament. Potser no diu gaire del virus, però diu massa de tots nosaltres. Tanmateix, el miratge ha durat poc i l’aprenentatge ha estat escàs.

El calendari internacional diu que aquest diumenge, 17 d’octubre, tornarà a ser el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa –i revisar els lemes oficials de cada any des de 2004 fa plorar–. No és cosa d’un dia, sinó de cada dia: probablement de dècades, quan hi ha massa feina pendent, fem tard i anem en direcció contrària. Alhora, ja no és només cosa d’aquí: o hi ha justícia global –social, de gènere i ambiental– o no n’hi haurà enlloc. Rere el covid-19, la pobresa extrema afecta 207 milions de persones més al món, i supera de nou els mil milions de persones. La tesi seria gairebé freudiana: cap societat que generi tant de malestar pot durar massa. Tampoc es mereix durar un sol dia més.

Mentrestant mirem catatònics com les elèctriques –que presten un servei essencial liberalitzat el 1997– han guanyat, des de 2011, la pornogràfica xifra de 84.324 milions d’euros en beneficis nets. Contrapunt, el febrer de 2020, i a les portes de la crisi que no sabríem que esclataria, l’economista Antón Costas recordava que un programa estatal seriós d’erradicació de la pobresa infantil suposaria una inversió social de 1.500 milions d’euros. Enrampant-nos, des del govern més progressista de la història des del pleistocè ens diuen que no hi poden fer res i que la política no pot modular el mercat, la qual cosa exposa una certesa inversament proporcional –que són els mercats els qui modulen la política– i una pregunta al vent: si la política no serveix per revertir una pobresa evitable ni per contenir uns mercats desbocats, per a què carai serveix aleshores la política? La pregunta inquieta; no més que la resposta. 

Les desigualtats socials –ni fatals ni naturals– són conseqüència directa de les decisions polítiques continuades que les atien. Entre la runa, passada la funesta moda neoliberal i en una societat que cavalca dues crisis consecutives rere una orgia immobiliària, queden algunes cendres. Ara també sabem que fa anys que el PIB s’ha desacoblat totalment de la generació de benestar social –és a dir, que creix l’economia i, amb ella, puja la desigualtat–. En l’era de l’antropocè, cau el mite-faula que només creixent més i més, en un entorn finit i sota emergència climàtica, podríem viure millor. Viure per veure-ho: vint anys després d’aquelles primeres protestes altermundistes que reclamaven la taxa Tobin, resulta que ara és el G-20 qui reclama una fiscalitat global, rere dècades negant-la radicalment. Diuen els futuròlegs que el futur serà distòpic, però no cal esperar tant. El present ja ho és. Invariablement, és a les nostres mans capgirar-ho.