Corets vitamina
La psiquiatra Marian Rojas s’ha enriquit publicant llibres que naveguen entre la neurociència més bàsica i l’autoajuda. Convertida en un fenomen editorial i a les xarxes socials, Pablo Motos la va convidar a divertir-se a El Hormiguero. Ella hi va amollar el seu discurs reduccionista i biologicista pel qual qualsevol problema de salut mental es redueix a un desequilibri dels processos químics cerebrals. Si tens estrès, ansietat o insatisfacció vital, et falta dopamina o et sobra cortisol. Llest. I si vols que et vagi millor, busca’t una persona vitamina, un altre terme de màrqueting ridícul que encaixa amb aquesta gent que dibuixa un coret amb els dits de la mà. Vomit.
Aquí no importen ni els factors socials ni els econòmics. El consell és que t’envoltis de gent positiva, que meditis, et relaxis i t’abracis (torn a vomitar). I si el món s’esfondra sota els teus peus, tranquil, somriu, respira i dibuixa un altre cor amb les mans. La fórmula de missatges simples i intercanviables funciona amb la mateixa trampa psicològica que la de l’horòscop: les generalitats li serviran a qualsevol. Per a la resta, n’hi ha prou amb culpar-te per no fer aquests canvis a l’abast de la teva mà, una vegada deixis de formar el cor amb els índexs i els polzes.
A més d’una visió descontextualitzada, la psiquiatra, com tants d’altres que pesquen en les aigües regirades de l’autoajuda barrejada amb ciència, parla des del privilegi. Explica-li tu a qui s’hagi divorciat, hagi perdut un familiar, tingui un treball penós, no arribi a final de mes, a qui comparteix pis amb 45 anys, a qui espera que el desnonin o a qui està absolutament cremat per l’estrès, que si no és feliç és perquè no vol. Perquè no s’abraça o perquè no medita. La gent a la qual es dirigeix Rojas és la de la seva classe i condició social: els de la vida resolta o molt ben encarrilada, amb servei domèstic, els que van al dentista preventivament diverses vegades a l’any i per als quals l’estrès és triar la vaixella en un sopar entre fatxendes.
Dona’m una casa pagada, salut per als meus, horaris racionals, un bon sou, temps d’oci i ja et contaré com de bé reduesc el cortisol i segreg dopamina. Per a la resta, buscaré un psicòleg clínic col·legiat (sempre que pugui pagar-lo) i resoldré, a poc a poc, tot el que té el meu cap ple i que, a vegades, m’impedeix dormir d’una tirada o respirar com una persona vitamina. Cors amb els dits de les mans per a tots.
