Corglaçats

Ja fa uns quants dies que per les xarxes socials circulen frenèticament les imatges de la presa de Kabul i del terratrèmol d’Haití. Quedem corglaçats. Són vídeos domèstics: una periodista sanglotant en veu alta mentre filma com puja a l’avió el president del país; els xiscles de la nena a qui els talibans arrenquen dels braços de la mare; la gent aferrada a l’avió dels americans, que s’enlaira malgrat tot, i fa caure al buit els qui no s’havien deixat anar encara. La criatura soterrada pel terratrèmol d’Haití i els pocs recursos per salvar-la. No hi ha prou metges. La impressió d’aquests vídeos rondant tot el dia per les xarxes fa l’efecte d’estar dalt d’uns cavallets d’on no podem baixar. Semblen de pel·lícula d’acció, com un tràiler de James Bond. Tanmateix, al cinema, o quan encetem la darrera sèrie de Netflix, sabem què hi anem a fer: es tracta d’aguaitar un conte, que ens distregui una mica de l’ensopiment estival. Qualsevol semblança amb la realitat és pura ficció. En canvi, mirar una vegada i una altra aquests vídeos no va precisament de ficció: la literalitat de la imatge mostra el final tràgic de persones que tenien una vida i un nom de pila. En el vídeo de Kabul són com un punt al cel. Potser també somniaven a la nit, quan abans dormien a casa seva i oblidaven els somnis al matí. Ara en formen part d’alguna manera, protagonistes d’una escena onírica que els allunya definitivament de la realitat viscuda i que circula amb el codi de l’actualitat o el hashtag. A Haití les cases derruïdes mostren l’embalum d’un cos potser massa petit per resistir l’esfondrament.

Quedem corglaçats davant les imatges punyents, còmplices d’haver vist una cosa esgarrifosa en nom de l’actualitat. Volem estar informats. Tanmateix, restem paralitzats davant el que sembla impossible. Corglaçats i estupefactes. Què ha passat? Com ha passat? L’eslògan de la cadena de notícies nord-americana CNN News deia així: “CNN+ Està pasant”. Ho estàs veient. Aquesta divisa acompanyava les imatges d’un suposat bombardeig. Sortia una mena d’explosió, una lluminària de colors verds i vermells i una polseguera enmig de la nit. Veient aquestes imatges, sabem del cert què està passant? ¿No pot ser un d’aquells focs d’estiu la nit de Sant Joan? ¿O l’explosió nocturna en un magatzem a la Zona Franca? Aquest soroll estabornidor, què vol dir exactament? En definitiva: el que està passant no ho sabem del cert. Tampoc sabem si estem veient alguna cosa. Estem veient el que ens mostren o el que sembla. Les imatges i els miratges s’aproximen força, a vegades. Veure i saber no és el mateix. Mirar bé i veure-hi clar, tampoc. Només vas més enllà si tens preguntes d’alguna mena, que travessin el que t’han posat davant dels nassos, excavant un sot en la sinistra desfilada audiovisual. Per això necessitem les paraules: per perforar les imatges. O per fer-les parlar millor.

Sovint no podem creure que aquestes imatges siguin de veritat, com quan no ens crèiem de petits que els Reis eren els pares. A l’altre extrem, la credulitat en les imatges ens converteix una mica en éssers de contes de fades, sempre voleiant emmig d’un bosc perdut d’on no podem sortir. Ens manquen elements per atribuir-los un significat. Quina diferència hi ha entre un conte de fades, una pel·lícula o un vídeo penjat a Twitter? En l’imaginari col·lectiu, la garantia de veritat passa per fer-nos creure que una imatge val més que mil paraules. Sovint creiem que mirar i veure són una sola cosa. Doncs bé: embolica que fa fort. Hi ha sempre un sot a terra, una vora descosida, que esquerda la imatge des del punt d’on la mirem. Perquè en la realitat, com en els somnis, l’important és trobar la broca amagada en la imatge, interrogant qui creu estar veient alguna cosa de veritat. La veritat, al capdavall, té una estructura de ficció. Cal desplegar la vànova al damunt del llit i estirar-la per tots costats. Així ben recta. Com en els somnis, on acabem per ser la història i el narrador, l’inconscient jugant amb les nostres dèries.

És important quedar corglaçats, a favor de la condició humana i per damunt de l’actualitat. No deixar que les imatges circulin sense aturar-se, en nom de la informació o del hashtag. Les imatges recobreixen una veritat insostenible. Cal saber com s’interpreten. I en aquest punt, necessitem els altres, per parlar junts del que hem vist, superant l’estupefacció que paralitza, l’individualisme fervent dels qui asseguren saber què està passant, en l’opacitat d’un esguard insegur.