El corporativisme de partit

1. Deficiències. Arreu es multipliquen els exemples de les enormes deficiències dels partits polítics. Protegits pel fet que són les estructures per les quals es canalitza la representació política, costa obrir el debat sobre la seva funció. I no ens enganyem: més que un sistema obert per fer transitar la participació, són estructures tancades que operen de manera corporativa per limitar l’accés als poders legislatiu i executiu.

A Europa s’havia anat consolidant un esquema fonamentat en el bipartidisme, a partir de l’eix dreta-esquerra. Mentre la dreta prenia expressions diverses, des del gaullisme –intransferible– a França fins a la democràcia cristiana (Itàlia i Alemanya) o el nacionalisme conservador, l’esquerra girava al voltant de la socialdemocràcia, especialment des que l’esfondrament dels sistemes de tipus soviètic va escombrar els partits comunistes.

El bipartidisme havia anat consolidant una democràcia de fronteres precises, i el model està en fase de dispersió. L’eix segueix sent dreta/esquerra. El principi que situa la victòria en la meitat més u, dels vots o dels escons, condueix inevitablement a la definició de dos blocs, però els actors es multipliquen i creix una certa complexitat, que hauria de ser portadora de més sensació de representativitat. Però, de moment, no sembla que sigui garantia d'un funcionament millor de les organitzacions polítiques, on un nucli de gent que ha fet de la militància professió remena la vida interna conforme a interessos particulars, arribant sovint a situacions difícils d’explicar.

2. Dos exemples. A Espanya s’ha rememorat la crisi del PP que fa un any va forçar Casado a dimitir. Una denúncia contra el germà d'Ayuso, la presidenta de Madrid, aplaudida per molts dels que l’endemà el farien fora, li va costar el càrrec. Senzillament Casado no controlava l’aparell ni els paràsits que manegen els partits des de dins. I ara es veu que la unanimitat en anar a buscar Feijóo (un home format en el “Mai passa res” de Mariano Rajoy) també tenia lletra petita. Miguel Ángel Rodríguez, l’home que va dur Aznar a la presidència, va movent fils per repetir l’experiència amb Ayuso. L’enemic és a casa.

En l’àmbit barceloní, vivim un exemple ben patent de la capacitat de bloqueig per part dels interessos de persones i de grups dins dels partits. Com en tota elecció, òbviament, l’objectiu és ocupar el lloc de qui el té ara. En aquest cas, el tots contra Colau té el reforç de l’assetjament sistemàtic de determinats poders empresarials i mediàtics: ¿com pot ser que governi una que no és dels seus? Doncs bé, resulta que aquesta estructura que en diem els partits polítics (i alguna extensió com el magma Junts per Catalunya) no ha trobat una candidata o un candidat capaç de significar un revulsiu amb l’ambició que pot generar una dinàmica positiva de canvi. Els tres escollits, Maragall, Trias i Collboni, de llarga carrera, han donat fins i tot a entendre que o guanyen o pleguen.

Què és el que obliga a fer unes opcions tan conservadores? Cada cas té les seves característiques, evidentment. Esquerra Republicana és un partit molt disciplinat, sota el lideratge inqüestionat d’Oriol Junqueras, que ara mateix juga totes les cartes al govern de la Generalitat, i els seus designis són inescrutables. El PSC és un partit molt convencional, en què les línies circulen de dalt a baix, i l’aparell no té fissures. Malament deu estar el planter (o molt limitat el camp de joc) que, un cop Illa i Iceta van decidir que ells no serien candidats, li toqués a Collboni de rebot. Junts per Catalunya ha optat pel perfil baix a les eleccions municipals i ha externalitzat la candidatura a Xavier Trias. És un moviment format per agregació que, passat el període àlgid del Procés, té una complexa tasca de reorganització entre grups tan diferents que és improbable que hi hagi lloc per a tots, de manera que triar candidat intern podria haver provocat un daltabaix. I han optat per un outsider. En el fons, Barcelona segueix sent per a ells territori apatxe.

Són dos exemples, per obrir una qüestió: ¿no caldria repensar els instruments de representació democràtica en un moment que l’autoritarisme postdemocràtic està penetrant en aquest anquilosat sistema?