Aquesta setmana hem celebrat amb joia desmesurada el Dia Mundial de la Poesia i tots –jo inclòs– hem citat versos d’Espriu, de Llompart i de Benedetti per sobre de les nostres possibilitats. No obstant això, i gràcies que la Unesco ens recorda que almenys un dia l’any ser poeta no fa mal, vaig trobar, entre totes les publicacions dels afectes a l’art de la rima –postissos i de cor–, uns versos de Martí i Pol que deien que “si ens besem pels carrers / trontollaran les cases”. I vaig pensar que és la millor declaració d’intencions per al moment que ens ha tocat viure, com una mena de desig del que hauria de passar en un món com el nostre tan poc procliu a la besada fortuïta emperò tan predisposat a l’escopinada agra.
La Revolució dels Somriures ha fet aigües. La CUP ens ho ha fet saber via decret, amb la denegació del vot al candidat Turull com a penyora, i ha enviat el #ProcésCatalà a la via morta dels somnis pendents. Com cantava Víctor Manuel “a dónde irán los votos que no hemos dado”. Segurament a la senalla de la repetició d’eleccions. I això, 'volens nolens', ja ens situa en un escenari que té el mes de juliol com a espai temporal. I en política, com en la vida, 4 mesos són una eternitat, i molt més si tens l’autogovern intervingut.
Hi ha teòrics que pensen que la societat catalana no ha estat prou combativa, que les protestes amb flors a la mà no funcionen si no tens un bon exèrcit darrere que doni suport (i pes específic) a les teves reivindicacions i que potser hom ha pecat de bonhomia. Tota revolució comença amb una casserolada (o amb una guillotina) però necessita d’altres elements per fructificar. I aquí és on els criteris dispars dels diferents partits que s’havien posat al capdavant se n’ha anat en orris i, finalment, han cristal·litzat en la ruptura que vàrem poder veure fa un parell de dies al Parlament.
No som analista, ni tenc una poció màgica que em doni la clarividència d’escatir què es podria haver fet millor. El que sí que tenc, per contra, és capacitat d’observació i no deixa d’al·lucinar-me la manca d’empatia que hom ha demostrat amb aquells que han decidit partir perquè la presó no era per a ells. En aquesta època de piulades globals on algú és capaç de defensar una cosa i tot el contrari, he enyorat una mica saber caminar en les sabates d’altri (com dirien els anglesos) per entendre que més enllà de la unitat del país anomenat Espanya hi ha un munt de famílies que s’han vist trencades perquè els seus pares han acabat empresonats. I, per cert, en aquest sentit, també hauríem de recordar que hi ha hagut molt de foc amic.
La situació em recorda quan Benet XVI va abdicar per esdevenir el primer Papa Emèrit de la contemporaneïtat. Aleshores tothom va lloar el gran valor d’un home que va saber renunciar a un bé tan preciós com el guiatge espiritual d’Occident perquè no es veia amb prou forces per seguir. No seré jo qui ho critiqui. Emperò no deixa de fer gràcia que aquells que destacaven el supergest de Ratzinger eren els mateixos que pocs anys abans demanaven que Karol Wojtyła fos “santo súbito” perquè havia dedicat fins al darrer alè que li quedava a la defensa del cristianisme. En què quedam? És bo abandonar o s’ha de lluitar fins a la darrera engruna de les teves capacitats motores? No tenc la resposta. La vida ja és prou complexa i cabrona com per haver de saber en tot moment que és el millor o que és el pitjor.
Partir és tan complicat com quedar. En la cruïlla actual de la política catalana no hi ha solucions bones ni dolentes. Per això, cada vegada que algú com Albert Rivera, el nou banderer del feminisme global, fa acudits sobre “el darrer colpista que apagui el llum”, serà perquè som enyoradís, però no puc deixar de pensar en els fills de Junqueras, dels Jordis, de Forn o de Turull. Com tampoc se’n van del cap els fills de Marta Rovira camí de Suïssa i havent d’abandonar una vida que qui sap els anys que tardaran a recuperar. Ai, què és de fàcil fer acudits per als teus holligans. Però no ens hem d’estranyar de res. Anys ha, un dia que Rivera tenia la regió prefrontal del cervell en hores baixes, ja va fer la seva declaració d’intencions: “A mí no me importan las personas, me importa España”. Després no digueu que no va avisar.